Agenda cultural Barcelona març 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 03 / 22

'CRIM I CÀSTIG'

Teatre Lliure (Montjuïc), fins al 3 d'abril

El personatge de Raskólnikov és un dels més apassionants de la història de la literatura pel caràcter controvertit i la quota d'ambigüitat que arrossega el seu acte criminal. Com si a través de l’experiència de la culpa pogués accedir a un lloc segur i dotar de significat l’acte més injustificable. Són memorables, en aquest sentit, les converses que manté el personatge de Dostoievski amb l’agent que investiga el seu cas. Entrevistes en què mai queda clar el que sap un a propòsit de l'altre, sent aquesta incertesa -la intuïció de la ignorància real o fingida- allò que propicia el reconeixement de l'acte comès per Raskolnikov, i el càstig que com a tal l’espera. A la seu de Montjuïc del Teatre Lliure, el director Pau Carrió realitza una adaptació de la coneguda novel·la “explorant els límits de l'ètica” com una continuació de la reflexió que va abocar al Hamlet, sobre la humana (im)possibilitat de canviar el món. El protagonista de la ficció, el sol·licitadíssim Pol López, ha remarcat el paradoxal “empoderament” que comporta l'acte de Raskólnikov. El personatge justifica el seu acte diverses vegades, oferint l'espectador una forma de comprensió que torna menys comprensible la necessitat de càstig. La novel·la és molt més el·líptica i descriptiva, però s'entén que la teatralització de la trama -més explicativa i reivindicativa- requereixi una presa de posició amb relació a alguns dels interrogants que Dostoievski deixa voluntàriament a l'aire.

Com molts dels homes del subsol que habiten el s. XIX l'adaptació del Lliure aboca al personatge al cinisme, víctima de la decepció pel que fa a la llibertat d'acció i al desplegament d'una vida digna, malgrat la seva capacitat per desvetllar la mentida aliena amb aquella forma de lucidesa a la qual Peter Sloterdijk fa esment amb l’expressió “falsa consciència il·lustrada”. Amb una posada en escena que es distancia del realisme i opta per una concepció al·legòrica, en què la sobrietat clàssica alterna amb elements d'estridència perfectament calculada -inclosa la banda sonora, en directe, creada per Arnau Vallvé- la present adaptació de Crim i càstig pot llegir-se també en clau política. En paraules dels organitzadors, “contempla diversos nivells que analitzen la presència de la violència a la societat i els seus individus. Des de qüestionar l'ús lícit que l'Estat pot exercir de la violència fins a ficar-se al capdavant del personatge i a la febre que el porta a cometre un acte atroç”. Tot i el protagonisme indiscutible de Pol López (Raskólnikov), centre gravitacional al voltant del qual giren la resta dels personatges, aquest Crim i càstig és una obra coral que pràcticament assoleix les quatre hores de duració, amb intervencions d'altíssim nivell per part de l'elenc d'actors. En diversos casos adopten rols diferents i exhibeixen registres contrastats, des de la gravetat axiològica a la celebració juganera. En ordre alfabètic, participen en la funció: Roser Batalla (Nastàssia, Lizaveta), Oriol Guinart (Zossímov), Míriam Iscla (Porfiri Petrovna), Pol López (Raskólnikov), Carlota Olcina (Dúnia), Francesca Piñón (Pulkhéria, Aliona Ivànovna), Albert Prat (Razumikhin), Òscar Rabadán (Marmelàdov, Svidrigàilov), Marc Rodríguez (Zamétov, Lujin) i Maria Rodríguez (Sónia).

ALONDRA DE LA PARRA I MARIA DUEÑAS

Palau de la Música, 9 de març

Una de les dates fonamentals -marcada en vermell al calendari de març- és la que reuneix la directora Alondra de la Parra i la violinista Maria Dueñas al Palau de la Música Catalana per afrontar un programa intens i vistós, que serà interpretat per la Deutsche Kammerphilhamonie Bremen.

na orquestra familiar per a la directora mexicana, ja que -com recorden des del Palau- va exercir de directora convidada durant la temporada 2017-2018. Cas a part és el de la joveníssima violinista, una de les promeses més fulgurants dels darrers temps. La seva irrupció ha cridat l'atenció de promotors i dels responsables de les sales de concert, tenint en compte l'efecte que desperta al públic la seva sorprenent capacitat tècnica. I és que la seva gosadia com a intèrpret, com l’expressivitat que exhibeix en cadascuna de les seves actuacions, semblen fora del comú. Fins i tot conscients que la noció de “prodigi” pot sonar a antic, costa concebre altrament les intervencions de María Dueñas. Al temple modernista afrontarà una de les peces més evocadores per al seu instrument, com és el Concert per a violí a Re menor de Jean Sibelius. Una obra d'acusat lirisme, amb passatges exigents per a la protagonista i alhora generosa a l'escriptura per a orquestra, que esbossa la immensitat de la naturalesa nòrdica. El conjunt alemany, que ja s'haurà pogut lluir en ocasió de l'obra per a solista i de les Variacions concertants d'Alberto Ginastera, assumirà el ple protagonisme amb una de les composicions per a orquestra més espectaculars del repertori, tot i no ser de les més conegudes. La Simfonia núm.7 d'Antonín Dvořák és una fastuosa exhibició de la seva imaginació creadora, construïda en quatre moviments que mostren les diferents facetes del romanticisme, amb el denominador comú de la intensitat. Melodies de bellesa inqüestionable, amb reminiscències al folklore, ritmes trepidants o d'un extatisme que emociona, canvis inesperats d'humor… Tot això conformant un teixit orquestral amb diverses capes -les de les diferents seccions d'instruments- que interactuen magistralment.

CURRENTZIS A L’AUDITORI

L’Auditori, 29 de març

El “fenomen Currentzis” no deixa ningú indiferent. L'antigament considerat enfant terrible de la interpretació clàssica, que es va donar a conèixer amb unes meravelloses versions de les òperes de Wolfgang A. Mozart (sobretot als primers panells

del tríptic realitzat al costat de Da Ponte, que va gravar al capdavant de l'orquestra russa MusicaEterna, Le nozze di Figaro i Cosí fan tutte), va fer el salt a obres del repertori romàntic, al capdavant d'orquestres simfòniques amb una història i trajectòria reconegudes, entre les quals la SWR de Stuttgart. Amb una gestualitat de ballarí, entre gràcil i turmentada, promou lectures intenses, que acostumen a complaure el públic. Després d'omplir la sala gran de l'Auditori i triomfar amb la lectura de la Primera simfonia de Mahler, torna en el marc del cicle que Ibercamera dedica a les grans orquestres per interpretar una altra obra iniciàtica, en aquest cas la Primera simfonia de Brahms. Una composició que va trigar a fer-se pública, angoixat com estava el creador alemany per l'ombra de Beethoven. Semblaria, de fet, que intenta enderrocar-la amb els embats del primer moviment, a través de la irrupció del timbal. Aquesta que va venir a titllar-se la “dècima” -segons l'ascendència del compositor de Bonn- no té cor final però convida, a través de la declamació emotiva d'una melodia inoblidable, a l'actualització vivificadora d'un missatge universal, com és el de la fraternitat entre éssers humans.

LUCIA FUMERO: ‘UNIVERS NORMAL’

L’Auditori, 3 de març

Després d'actuar a diversos escenaris de la capital per presentar la seva creació discogràfica Universo normal, amb un més que evident èxit de convocatòria, Lucía Fumero visita la sala Tete Montoliu

de l'Auditori. Una ubicació immillorable, per a un concert que explora les possibilitats musicals del jazz sense donar l'esquena a l'equilibri clàssic o a la influència folk, a partir del trio que completen, juntament amb la cantant i pianista, els instrumentistes Martín Leiton (contrabaix i lleona) i Juan Rodríguez Berbín (bateria i percussió). És Univers normal un treball ric en contrastos, amb temes molt variats i una consistència de conjunt realment notable, que en directe guanya en intensitat. Ancorada en el moment present, la interpretació musical invoca records amb una pregnància d’allò més impactant. Des de la suavitat onírica de la “Nana para Rita”, al rítmic i un punt surrealista “Quisiera ser un robot”, passant per temes que irradien subtilesa i magnetisme, com ara “Pichón” o “Extraterrestre”. Les melodies de Fumero embarguen l'ànim i transporten, promouen segrestos emocionals amb una delicadesa entranyable. Amb els ulls tancats sembla expandir-se l'horitzó marí, mentre l'oient és partícip d'una evocació altament lírica, fomentada per la creativitat de l'artista. I és que la gamma de registres que aborda Lucía Fumero fascina, així com la seva natural capacitat per comunicar i suscitar afectes en l'oient.

L'AMALIA DE MARIZA

Palau de la Música, 17 de març

Un nom destaca per sobre de tots els altres, al món del fado. Per descomptat, es tracta d'Amália Rodrigues, la veu inconfusible del qual és, per a molts, la que millor condensa l'essència d'aquest gènere sobreabundantment nostàlgic, emblema del folklore portuguès.

En un no tan remot 2003 una cantant moçambiquesa sacsejava els fonaments de la tradició amb un disc que seria aclamat per la crítica i el públic: Fado curvo, el segon de la seva carrera, aportava aire fresc i alhora suposava un retorn a les arrels, tant per la intensitat de la veu de la cantant, rica en matisos, com per la selecció de temes escollits, entre els quals alguns tan mítics com ara “Cavaleiro monge”, amb lletra de Fernando Pessoa. Al seu nou disc, 20 anys després de l'inici de la seva carrera, es compleixen així mateix els 100 anys que hagués complert Amália Rodrigues. Els organitzadors del Festival del Mil·leni profunditzen en els seus paral·lelismes: “Dues veus excepcionals. Dues carreres brillants. En comú, Fado, patrimoni etern i universal de les músiques del món, ex-libris de Portugal. Però també una connexió indeleble que transcendeix. Quan Mariza es va proposar conquerir el món, va arribar a públics que, abans, només Amália havia aconseguit arrabassar”. L'homenatge que rendeix Mariza al Palau és d'alguna manera el certificat de la seva grandesa i la mostra de la vitalitat d'aquest gènere en ple segle XXI, adoptant “el repertori de la més llegendària de totes les fadistes a la seva manera, i portar-lo al segle XXI sense treure-li l'ànima ni la identitat”.

PELLÉAS ET MELISANDE

Gran Teatre del Liceu, fins al 18 de març

Inquietant, onírica, al·lusiva o enigmàtica. Són molts els qualificatius que es poden assignar a la història d'amor que, inspirada en el mite tristanià, recrea l'òpera Pelléas et Mélisande de Claude Debussy,

a partir del relat homònim de Maurice Maeterlinck. El caràcter misteriós o incomprensible de la passió amorosa es plasma en la posada en escena d'Àlex Ollé, que fa algunes temporades va triomfar precisament amb una espectacular Tristan und Isolde, òpera així mateix dirigida per Josep Pons, com en la present ocasió. Una aliança artística que ofereix altes garanties d’èxit. Els organitzadors de l'esdeveniment ressalten l'estranyesa de l'atmosfera recreada, on els personatges vaguen silenciosos, absents i passius. Apartat de la contundència wagneriana, el llenguatge de Claude Debussy es presta a la il·lustració musical de l'enigma que es resisteix a ser resolt, i la radicalitat del qual és intuïda a través de la introducció d'elements escènics que criden l'atenció i desconcerten a parts iguals, sense que es pugui portar a la llum el seu significat real. “La seva proposta -expliquen des del Liceu- està concebuda com una acumulació de preguntes i respostes impossibles. La caixa negra que presideix l’escena amaga el gran enigma; en realitat, és una metàfora moderna de la ment humana. Un gran bloc que amaga en el seu interior la complexitat dels codis onírics i la informació sobre la tràgica mort de Mélisande i que, a la vegada, es relaciona amb el món exterior a través d’un element fonamental: l’aigua”. L’element simbòlic ratifica la presència estranya del significat que es manifesta i oculta simultàniament, com succeeix en el curs de l'activitat onírica. Junt amb la influència de les teories psicoanalítiques que deriven de Freud, s'aprecia en aquesta posada en escena un llenguatge proper al surrealisme, que en els nostres temps -recorden els organitzadors- cal entendre proper a les propostes de narradors audiovisuals com David Lynch o Lars von Trier, en què el desig i la prohibició que ho aviva desafien tota forma de concepció diürna. L'elenc vocal reunit en l'ocasió, amb el protagonisme de la parella composta per Stanislas de Barbeyrac (Pelléas) i Julie Fuchs (Mélisande), també compta amb la participació de noms de tanta rellevància com els de Sarah Connolly (Geneviève) o Simon Keenlyside (Golaud).

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 03 / 22

LA MÀQUINA MAGRITTE

Caixaforum, fins al 6 de juny

Absolutament identificable pel seu llenguatge pictòric, pels enigmes que introdueix a les seves teles mitjançant un cromatisme primari i figures senzilles, René Magritte ha estat reconegut com un dels creadors més influents del segle XX, transcendint l'encasellament de “surrealista”. A la seu barcelonina de Caixaforum es pot gaudir fins al 6 de juny d'una retrospectiva organitzada en col·laboració amb el Museu Thyssen-Bornemisza que reuneix una mostra d'obres significativa, el denominador comú de les quals és la plasmació d’allò enigmàtic en forma d'interrogant visual. Desperta l'interès de l'espectador amb una cridanera recurrència en els seus motius, reconeguda pel mateix Magritte: “des de la meva primera exposició, el 1926, he pintat 1.000 quadres, però concebut només 100 imatges. Aquests mil quadres existeixen perquè he pintat variants de les meves imatges; és la meva manera per entendre millor el misteri, per posseir-lo”. La paradoxa assetja la voluntat de posseir allò que refusa ser posseït, manifestant-se en forma d'incomprensió -com l’endevinalla en essència irresoluble- des de la seva representació clara i distinta. La perplexitat que desperten les seves obres anima, és clar, a la cerca d’algun tipus de resolució del problema visual plantejat i, per tant, de consciència a propòsit de la manera de comprendre/representar la realitat. Per il·lustrar aquest procés, l'exposició de Caixaforum presenta la generosa xifra de 65 pintures, a més de materials de gran rellevància que permeten seguir la trajectòria del pintor belga (una selecció de fotografies i pel·lícules que reflecteixen la seva quotidianitat) i entendre la “mecànica” del seu procés productiu. Els organitzadors recorden que Magritte va col·laborar amb la redacció, el 1950, de La Manufacture de Poésie, un catàleg d'objectes imaginaris entre els quals es trobava la “Màquina universal per fer quadres”. Artefacte que inspira el títol de la present mostra, i també, de fet, l'organització de la mateixa: “l’exposició parteix de la hipòtesi que la Màquina Magritte existeix i que consta de diversos dispositius interconnectats que corresponen a conceptes recurrents en l’obra de l’artista, com ara el mimetisme i la megalomania”. A l'era de la reproductibilitat tècnica, les “estampes” con variazioni de Magritte s'entesten a representar la impossibilitat de representació, figurativament, amb un desvergonyiment que no deixa de sorprendre.

HISTÒRIES LOCALS, DEBATS GLOBALS

Museu del Disseny

La màgia dels objectes quotidians rau, paradoxalment, en el caràcter inadvertit. Potser pel seu utilitarisme, o pel fet que -en no pocs casos- sembla que “sempre hagin estat allà” exercint una funció. La qüestió és que algú, en algun moment, va haver de

concebre la necessitat o propietat de “l'objecte comú” -com diu el títol de l'exposició organitzada pel Museu del Disseny- en un context donat, i ho va projectar amb una finalitat ben clara i no un propòsit merament estètic. La satisfacció, amb tot, que produeixen quan els contemplem en tant que objectes ben pensats revela el seu caràcter artificiós i artístic, una duplicitat que es distingeix de la concepció desinteressadament romàntica de l'art pour l'art, però que incideix en les implicacions vitals de tot artefacte; amb un espai, així mateix, per a l'aprehensió de la bellesa, en gran manera promoguda per aquella la seva “propietat”. Els organitzadors de la mostra suggereixen l'aura d'autenticitat que es derivaria del seu caràcter pràctic: “associem el disseny a objectes que són presents en el nostre dia a dia, però també a uns objectes que tenen alguna cosa d'especial. Són uns objectes comuns als quals el disseny dona un nou sentit gràcies als serveis que ens presten, a la novetat del seu aspecte, a les innovacions que incorporen, a allò que comuniquen o a les emocions que ens desperten”. Com a fragments de la memòria col·lectiva, conformen una noció popular de cultura, amb la possibilitat de contribuir a la integració de les persones a la societat: “són igualment comuns -precisen des del Disseny Hub- perquè alguns són béns compartits i altres perquè tenen una vocació social”. El subtítol de la mostra permanent -Històries locals, debats globals- incideix precisament en la integració de les dimensions personal i universal a través de la realitat d'aquells objectes, en un context ampli, que transcendeix les circumstàncies particulars alhora que permet prendre consciència dels hàbits comunament perpetuats.

FACE CONTROL

Foto Colectania, fins al 20 de març

Últimes setmanes per poder visitar l'exposició col·lectiva a Foto Colectania que eloqüentment ha estat titulada amb l'expressió Face control. Una exposició que conviu temporalment amb la que el CCCB dedica a la qüestió de la màscara, a propòsit del caràcter ambivalent

de l'aparença reveladora/enganyadora. El cert és que vivim en una època de màxima exposició de la pròpia imatge, amb la presència de càmeres a qualsevol lloc -també on no es veuen- i amb la voluntària -que no sempre conscient- narració de la vida a través de les xarxes socials. Alhora, i com una ironia del destí no especialment agradable, la pandèmia ha obligat i obliga a la reserva d'aquella part que tradicionalment es vincula a la identitat, a la seguretat que un té de continuar sent qui (creu que) és, de cara als altres i sobretot de cara a un mateix. Fins al 20 de març, l'exposició reuneix més de 20 artistes, “tant consagrats com emergents, les obres dels quals giren al voltant del control bidireccional que recau sobre el rostre: d'una banda, el que cada persona exerceix sobre la forma com desitja que es percebi la seva cara, i per un altre, el que procuren exercir les forces de poder sobre la nostra identitat”. La gestió -i control- d'aquesta informació vital s'encara des d'una perspectiva política, com dona a entendre el seu comissari Urs Stahel, que ha sabut fer confluir fotògrafs tan importants com Diane Arbus, Thomas Ruff o Richard Hamilton amb altres contemporanis, que exploren les possibilitats de la revolució digital i en suma de les noves tecnologies. Són els casos de Trevor Paglen, The Late Estate Broomberg & Chanarin o Shu Lea Cheang, “passant per les propostes d’artistes emergents, extretes directament d’internet i les xarxes socials".

VIATGE A ORIENT

Museu Diocesà, fins al 22 de maig

La mirada de Marc Chagall sobre l'espiritualitat judeocristiana, a través de la il·lustració d'alguns dels passatges més cridaners de les Escriptures, ja va motivar una interessant exposició al Museu Diocesà, i aquest mes -fins al 22 de maig- la mostra Viatge a orient ofereix un diàleg no menys interessant, tematitzant la mirada que molts artistes europeus van projectar sobre una cultura llunyana i ancestral.

Els organitzadors fins i tot es refereixen a les dues cares d'una mateixa moneda de l'exposició, sent la primera la que ofereix la pintura de finals de segle XIX i principis del XX, amb mostres de grans mestres com Fortuny, Sorolla, Benlliure, Lluís i Francesc Masriera, Sánchez Barbudo o Agrasot. D'altra banda, l'exposició se centra en les expedicions del Pare Ubach, monjo que va exercir de documentalista a la recerca d'una plasmació fidedigna de la realitat, amb una actitud pionera: “desconfiat dels jocs especulars de les fonts intermèdies, encamina els seus passos al Sinaí i la geografia de l'Èxode, el primer Gran Viatge”. No és només una metàfora, més o menys gastada. El viatge, més enllà del desplaçament en l’espaitemps que implica, constitueix part essencial de la vida, en la mesura que posa a prova el viatger i el torna conscient de la interpretació que habitualment realitza. Especialment quan el viatger s'enfronta a l'estranyesa de qui no reconeix la pròpia mirada, ni comparteix referents. El desplaçament extern reverteix internament al viatger. Els organitzadors expliquen, en aquest sentit, que “el viatge es configura com la transformació del viatger mateix. Orient, a la mirada occidental, sempre fa referència a l'altre. Per tant, d’aquest viatge hauríem d'esperar la transformació del jo occidental”. Però aquí no cessa l'interès d'una exposició com la proposada pel Museu Diocesà. Des d'una perspectiva actual, cal preguntar-se “si el canvi ja s'ha produït, o si Occident encara no ha arribat al final del viatge. Aleshores, hauríem de qüestionar-nos en quin punt del camí ens trobem”.

LEE FRIEDLANDER

KBr de la Fundació Mapfre, fins al 8 de maig

L'última exposició que ha programat el KBr de la Fundació Mapfre prossegueix el camí iniciat fa tot just un parell d'anys, ratificant l'afany de fer ostensible al gran públic la contribució dels noms principals de la fotografia. Aquells que han fomentat noves maneres de relacionar-se amb la imatge i la representació gràfica del món, infiltrant-se als mitjans de comunicació i la publicitat de manera més o menys conscient.

El cas de Lee Friedlander és paradigmàtic. Un artista precoç, amb una carrera que s'estén al llarg de diverses dècades, caracteritzada d'inici per la voluntat documental que inspira Walker Evans, que s’alinea amb la denúncia de la injustícia tot reflexionant, així mateix, sobre el fet artístic. A la dècada dels setanta les seves imatges de la ciutat de Nova York confirmen el domini de la tècnica fotogràfica, així com una sensibilitat especial en la captació del medi circumdant, amb enquadraments summament cridaners i diferents jocs de miralls que promouen de forma premeditada l’ambigüitat del que és representat, una evident intenció de renovar el llenguatge fotogràfic. Els organitzadors expliquen, en aquest sentit, que “com havia passat amb els dadaistes i al mateix temps que l'art pop, el fotògraf trenca amb els mitjans de representació tradicionals i mira cap a la cultura popular a la recerca d'inspiració. Per això incorpora un repertori banal, crea arguments visuals confusos i sacseja l'espectador amb un sentit de la ironia derivat de juxtaposicions d'objectes i idees aparentment inconnexos, que contrasta amb la serietat dels fotògrafs documentalistes anteriors”. L'exposició de la Fundació Mapfre compta amb unes 300 instantànies. Cronològicament ordenades, inclouen escenes urbanes, però també paisatges i autoretrats. El visitant podrà consultar els diferents projectes concebuts per Friedlander fins a època recent, als llibres de fotografia que mostren la seva plena consciència d'artista, així com l'evolució dels seus interessos i de la seva estètica, que culmina d'alguna manera amb el canvi de càmera. A finals dels anys noranta, el fotògraf substitueix la seva càmera de 35 mm per una de mig format, una Hasselblad Supervise, amb un objectiu Biogon de 38 mm i pel·lícula 6×6. Com especifiquen des del KBr, a causa del seu format quadrat i l’objectiu desenvolupat per Zeiss, desapareix pràcticament la distorsió, oferint una imatge absolutament nítida (fins i tot a les cantonades, on també es redueix de manera considerable la pèrdua de llum). La sensació de claredat, d'una naturalitat estranya, es resumeixen en l'expressió: “Tot és allà, davant nostre, amb la mateixa densitat i presència”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: