Agenda cultural Barcelona març 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 03 / 21 

DUDAMEL DIRIGEIX L’OTEL·LO DE VERDI

Gran Teatre del Liceu, del 27 de març al 14 d’abril

La presència al Gran Teatre de Liceu d'una figura de la direcció com Gustavo Dudamel és una excel·lent notícia. Un dels mestres més internacionalment sol·licitats dels últims temps, consagrat a les principals sales de concerts, s'enfronta en aquest cas al repte de conduir musicalment l'Otello de Giuseppe Verdi. Òpera tardana, estrenada el 1887, en ella el característic estil de l'italià -dinàmic, colorit i amb una evident facilitat per a la creació melòdica- s'aproxima per moments a la intensitat dels drames de Richard Wagner, mort poc abans de l'inici d'un projecte que, de fet, es dilataria en el temps. Per descomptat, en l'origen de la partitura cal trobar el text de Shakespeare, emprat ja per Rossini moltes dècades abans -set, concretament- i que en aquest cas adapta magistralment el llibretista i compositor Arrigo Boito. Encara que Verdi va trigar a donar el vistiplau a la seva tasca -justificadament suspicaç en trobar-se Boito vinculat a un moviment cultural que qüestionava el modus operandi de compositors tradicionalistes- el resultat és una òpera gairebé sense interrupcions, que flueix amb naturalitat apassionada, motivant una mena de vòrtex al si del triangle que conformen Otel·lo, Desdèmona i per descomptat Iago.

La present producció prové de la Bayerische Staatsoper i compta amb les veus de Gregory Kunde, Krassimira Stoyanova i Carlos Álvarez. Creada per l’Amélie Niermeyer "mostra -segons expliquen els organitzadors- la lluita interior i exterior que habita en el text de Shakespeare, però posant també al centre la figura de Desdèmona. D’alguna manera subratlla el feminicidi i la misogínia amb les ulleres del realisme, l’expressionisme i la cruesa del teatre modern".

Traces

Mercat de les Flors, del 25 al 27 de març

La ciutat de Barcelona continua oferint excel·lents espectacles de dansa, tant al Mercat de les Flors, al costat de la seu del Teatre Lliure de Montjuïc, com en altres llocs menys específicament dedicats a aquest art, que en el seu format contemporani transcendeix manifestament la concepció clàssica. Música en directe,

videoart i un espectre inesgotable de recursos es posen en joc per fer partícip l'espectador de la narrativa visual. Més que una història o formes belles en moviment, s’aconsegueix transmetre idees estètiques, que d'una manera o altra l’interpel·len. Inclosa en la Quinzena Metropolitana de Dansa, Traces és l'última creació del coreògraf, ballarí, cineasta i fotògraf Wim Vandekeybus. La seva companyia Última Vez, fundada als anys 80, es presenta ara amb una funció que -expliquen els organitzadors- "parla de la tensió entre un temps que ha quedat aturat i un temps que avança directe, irreflexivament, desbocat. Un temps del món animal que contrasta amb el temps del món humà". La implicació i virtuosisme dels ballarins fa possible la realització d'aquesta mirada cap als orígens, cap a l'apreciació antropològica de la música i la dansa. Vandekeybus torna “al teatre dels impulsos i els instints; el joc de les energies i les intensitats. Cerca traces més antigues que la humanitat i que el seu propi record. Busca la «història interna», la història que es desplega més enllà del llenguatge i que només es pot explicar mitjançant la pulsió de la dansa i la música". El contrast entre el familiar i l'estrany es desplega de manera suggestiva, així mateix, gràcies a la col·laboració d'artistes amb trajectòries consolidades, entre els quals destaca el guitarrista nord-americà Marc Ribot.

VISITES DE CURRENTZIS

Auditori, 22 de març

La tasca de programar i traslladar una orquestra internacional -especialment heroica en aquests temps- intentarà ser repetida després de la visita a l'Auditori de l'Orquestra de Teatre Mariinski sota la direcció de Valery Gergiev.

La promotora Ibercamera compta en principi amb l'Orquestra Simfònica de Stuttgart i la fulgurant presència de l’aclamat Teodor Currentzis, que repetirà visita a la ciutat de Barcelona en poques setmanes, en aquest cas al Palau de la Música Catalana amb el seu conjunt Musica Aeterna. Sens dubte és temptadora la denominació d'enfant terrible, i això malgrat convenir-li cada vegada menys, ja que es tracta d'una figura totalment consolidada en el panorama musical i -sobretot- per no ser sempre rupturista en els seus plantejaments. Al capdavant d'un conjunt orquestral amb tradició, l'única obra que el programa inclou és així mateix d'una substància i rellevància enormes dins el panorama internacional: La cançó de la terra (Das Lied von der Erde) de Gustav Mahler. No es tracta d'una simfonia coral a la manera beethoveniana, com la que va inspirar a Mendelssohn la seva fascinant Segona, sinó d’un cicle de cançons d'envergadura simfònica amb la participació de veus solistes, que alterna passatges de subtil espiritualitat amb estrèpits cosmogònics. Una celebració, inspirada per la poesia contemplativa d'autors com Li Tai-Po o Wang Wei, amb què Mahler s'acomiada de la vida, articulant en una sola obra registres aparentment contradictoris..

Cuarteto Quiroga

Palau de la Música Catalana, 16 de març

El Cuarteto Quiroga, conjunt que en 2018 va rebre un important reconeixement -el Premi Nacional de Música-, oferirà al Palau de la Música un concert amb un títol que no passa desapercebut, "Pathos: Actus Tragicus". La referència grecollatina

es mostra justificada des del moment en què es té present la selecció del programa. Una sèrie de peces -tres quartets com tres sols- en què regna l'expressivitat i la comunicació musical d'emocions. El terme "pathos", inevitablement vinculat al procés de catarsi que esdevenia en el curs de l'espectacle teatral conegut com a tragèdia, al·ludeix a la depuració de sentiment, i possibilita en l'espectador un estat d'ànim renovat i una mirada més neta i equànime, millor disposada a l'assumpció dels avatars vitals. Potser per això l'assistència a aquells espectacles era pràcticament considerat com un deure cívic. En el temple modernista de la ciutat de Barcelona es podrà escoltar una de les peces de cambra més emotives de Wolfgang A. Mozart, el Quartet núm. 15 en re menor, KV. 421, que sembla anticipar certs trets del Romanticisme, així com una obra de maduresa de Ludwig van Beethoven, com el Quartet de corda núm. 11 en Fa menor Op.95, "serioso". Entre totes dues, compostes per creadors que van provar sort a la capital austríaca, es farà present el caràcter disruptiu dels compositors de la segona escola de Viena, amb la interpretació de l'Opus 3 d'Alban Berg. Certament, no es tracta del quartet més rupturista, en termes d'estil -pensem per exemple en el cas de Webern- però reflecteix la transformació de l'expressivitat del pathos romàntic. El Quartet Quiroga, reconegut pel caràcter orgànic i equilibrat de les seves lectures, assegura un concert d'alta intensitat emocional.

EL BACH DE MEZQUIDA I DE LA RUBIA

Palau de la Música Catalana, 11 de març

Dos dels artistes preferits del públic barceloní, amb èxits al Palau de la Música i en altres sales de referència, s'alien en un concert únic, absolutament inclassificable. L'organista Juan de la Rubia i el pianista Marco Mezquida realitzaran

improvisacions sobre l'obra de Johann Sebastian Bach, una obra que ha estat revistada en una infinitat d'ocasions des de perspectives i gèneres diferents d'acord amb les seves possibilitats intrínseques, i que en la present habilitarà un apassionant diàleg entre els instruments de tecla més coneguts. El "rei dels instruments", títol antigament atorgat a l'orgue, interpel·larà i es deixarà interpel·lar pel piano, instrument d'una versatilitat menys connotada i empleat -com se sap- en multitud de gèneres i estils musicals. Marco Mezquida ha intervingut en projectes diversament creatius, en conjunts de jazz, acompanyant a Sílvia Pérez Cruz -en aquesta mateixa sala- i fins i tot aportant el seu mestratge en la posada en escena d'El combat del segle (Sala Beckett). Per la seva banda, Juan de la Rubia ha brillat com a solista d'algunes de les principals formacions de música antiga -així, per exemple, la Freiburger Barockorkester- però també ha estat present en molts altres projectes, alguns d'ells interdisciplinaris, en què ha demostrat les seves facultats com a improvisador. En el mateix Palau de la Música es va encarregar d'il·lustrar musicalment pel·lícules capitals de cinema mut, com Nosferatu o Metropolis. Els artistes Juan de la Rubia i Marco Mezquida no necessiten motivació extrínseca, però la reunió concertada de tots dos pot estimular encara més les seves prestacions. A la complicitat dels implicats, a la conjunció de dues carreres reeixides i al caràcter de repte de l'esdeveniment cal afegir la intervenció visual d'Alba G. Corral, que dotarà d'una nova dimensió a l'experiència pròpiament auditiva.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 03 / 21

Claudia Andujar

Fundació Mapfre, fins al 23 de maig

Després de la meravellosa retrospectiva que la Fundació Mapfre va dedicar a Bill Brandt en el recentment inaugurat centre KBr de Barcelona, especialitzat en fotografia, la protagonista de l'exposició que es podrà visitar fins al 23 de maig combina experimentació i activisme. L'originalitat del seu llenguatge artístic rau precisament en l'ús de tècniques atrevides, algunes d'elles pròpies del surrealisme -per exemple, la doble exposició-, per a la captació documental d'una realitat en canvi, que amenaça la vida de comunitats dels indis Ianomami. Andujar va entrar en contacte amb elles per primera vegada el 1971, moment en què comença a percebre els danys derivats de l'explotació dels recursos de l'Amazones, i s'implica en la seva difusió gràfica. Aquest "compromís -assenyalen els organitzadors-, incansable des de llavors, per a ella no només és un instrument de lluita amb el qual fer front a una injustícia, sinó també una manera d’esclarir les seves pròpies interrogacions existencials".

La fotògrafa brasilera ha explicat: "Estic connectada amb el poble indígena, amb la terra, amb una lluita essencial. Tot això em commou profundament. Tot sembla necessari. […] Potser sempre vaig buscar la raó de la vida en aquesta essencialitat. I per això vaig arribar a la selva amazònica, de manera instintiva, mentre em buscava a mi mateixa". En aquesta mateixa línia, precisa que "fotografiar és el procés de descobrir l’altre i, a través de l’altre, descobrir-se un mateix. El fotògraf busca i descobreix nous mons, però, en definitiva, sempre acaba mostrant el que hi ha en el seu interior". El drama que plana sobre les comunitats més vulnerables reflecteix, així, la precarietat de l'ésser humà, d'una manera especialment cridanera a partir de la manipulació de la pel·lícula per part de l'artista, conscient que l'artifici li permet comunicar amb major expressivitat aquella realitat externa / interna. Comissariada per Thyago Nogueira, coordinador de fotografia contemporània de l'Institut Moreira Salles, del Brasil, l’exposició està organitzada en vuit seccions, que reuneixen unes dues-centes setanta imatges. A més, pot contemplar-se -en paraules dels organitzadors- “una sèrie de dibuixos fets per membres dels ianomami, juntament amb llibres, projeccions audiovisuals i documents que exploren l’extraordinària contribució de l’artista al mitjà".

HERMITAGE. EL PATRIMONI SALVAT

Casa Rússia, fins al 31 de març

La història d'una de les principals pinacoteques del món, la de l'Hermitage de Sant Petersburg, és evocada en l'exposició que la Casa Rússia ha organitzat i que porta per títol El patrimoni salvat. Documents

gràfics testimonien la formació de la col·lecció amb una atenció especial al context de la Segona Guerra Mundial, i més concretament a la commemoració de la fi dels enfrontaments al front rus, fa 75 anys. Els organitzadors expliquen que "L'exposició és una fusió de l'art de collage, on un conjunt de fotografies, aquarel·les i dibuixos únics dels arxius de l'Hermitage, juntament amb les videocròniques dels anys de la Guerra, els efectes especials i el vídeo mapping, permeten a l'espectador submergir-se completament en l'atmosfera d'aquell temps". En la línia de les exposicions immersives, però sense que el desplegament tecnològic -la recreació virtual- sigui en aquest cas predominant, es pretén retrotraure al visitant a una de les èpoques més dures de segle XX i documentar la salvaguarda el patrimoni artístic, amenaçat per la possibilitat de l'espoli.

ELS QUADERNS DE PICASSO

Museu Picasso, fins al 4 d'abril

Pablo Picasso va conservar la majoria dels seus quaderns de dibuix. Un fet especialment revelador, que confirma la importància que donava a aquests suports en principi privats, còmplices inseparables per a la realització d'esbossos i provatures, i també per a la improvisació i

l'experimentació. En aquest sentit, no és exagerat dir que poden ser entesos com una mena de diari: materials altament representatius de les seves inquietuds, que reflecteixen així mateix l'evolució de la seva tècnica pictòrica. Els organitzadors de l'exposició Museu Picasso de Barcelona recullen l'expressió en francès que podia llegir-se en un dels seus quaderns de 1907 -Je suis le cahier- precisant que literalment significa "jo sóc el quadern". Però també pot significar -d'una manera no menys literalment "jo segueixo el quadern" ("suis", del verb suivre). L’homofonia, i exacta grafia de dos verbs tan diferents manifesta amb feliç eloqüència el fet que Picasso esdevé el Picasso que coneixem -és qui és- en la mesura, també, que segueix el rastre de la inspiració allà plasmada. Els experts xifren en cent setanta-nou el nombre de quaderns, dels quals s'exhibeixen en la present ocasió dinou, corresponents als seus primers anys com a creador, és a dir, l’època en què la seva consciència d'artista s'està forjant. Els organitzadors de l'exposició admeten que, per resultar interessant, aquesta "ha de mostrar la totalitat dels dibuixos, emprant la tecnologia convenient per fer-los atractius al públic, i mostrar la constel·lació de temes que van apareixent als quaderns, temes freqüents en l’obra de l’artista o temes que van desapareixent amb el pas del temps". A més de les imatges contingudes en els quaderns, el visitant podrà fer-se una idea del moment de la seva creació gràcies a les obres i documents que els contextualitzen.

“SO LAZY”

Caixaforum, fins al 18 d’abril

És un mèrit de l’exposició So Lazy. Elogi del malbaratament, comissariada per Beatriz Escudero i Francesco Giaveri, mostrar l’ambivalència inherent al temps no productiu. Temps menyspreable des d’una perspectiva tradicional, habitacle per a pràctiques de pur i insubstancial

passatemps (Zeitvertreib en la llengua de Heidegger, és a dir, activitat l’única comesa de la qual és dissimular l’inquietant fet que “res” rellevant estigui realment succeint) i, alhora, seguint el dictum de Georges Bataille que recullen els organitzadors (“a La part maleïda defineix malbaratament com l’activitat improductiva necessària per al bon viure en comú”), representa aquell temps una mena de condició de possibilitat de l’activitat profitosa. Al web informatiu es presenta l’exposició com “una crítica a la hiperactivitat contemporània”, que “introdueix l’esperança d’una redistribució de recursos i de temps capaç de repensar el que és comú”. Precisament per això, sembla de gran interès submergir-se en un recorregut que uneix obra gràfica, instal·lacions i audiovisuals, mostrant actituds en les quals eventualment ens podem veure reflectits. Un mirall, el de l’art, deliberadament distorsionat -fins i tot quan es mostra “realista”, sense artifici aparent- que en aquest cas convida a reprendre les regnes del temps que som, amb més consciència. Un temps falsament alienat. Fins i tot en les condicions més precàries, mai ha deixat de pertànyer-nos.

FINA MIRALLES

Macba, fins al 5 d'abril

La carrera de l'artista Fina Miralles es va iniciar en una època en què la repressió estava encara present de manera fàctica i en les mentalitats dels ciutadans. La seva obra s'enfronta a l'entorn "hostil, limitador i castrador" -segons expliquen els organitzadors de la mostra-,

un entorn en què "la censura controlava qualsevol forma d'expressió, sota imperatius morals". Al Macba fins al 5 d'abril, l’original proposta de Fina Miralles sorteja moltes d’aquelles limitacions, qüestionant així mateix el tipus d'art acadèmic que s'ensenyava llavors a les escoles d'art. El títol de la mostra comissariada per Teresa Grandas, "Sóc Totes els que he sigut", evidència no només la pluralitat de possibilitats que tot ésser humà -en aquest cas, una artista- atresora, sinó que dóna a entendre la quantitat de possibilitats de representació de la realitat pròpia, plasmades aquí en suport fotogràfic o en instal·lacions. Es tracta, en ambdós casos, d'intervencions artificioses, desplegades a plena consciència, per tal de despertar la perplexitat en la percepció de la realitat i desafiar la noció d'una identitat tancada i definitiva.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: