Agenda cultural Barcelona juliol 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 07 / 21 

Lucia Di Lammermoor

Gran Teatre del Liceu, del 16 al 28 de juliol

Amb un aforament que s'acostarà a l'habitual, amb el 70% de les localitats disponibles, el Gran Teatre del Liceu acaba aquesta imprevisible temporada amb un dels títols més intensos del repertori italià -també un dels preferits pel públic- com és la Lucia di Lammermoor de Gaetano Donizzetti. La protagonista homònima -expliquen els organitzadors- "representa el model femení del Romanticisme que transita entre la fragilitat i la ingravidesa. Està a la frontera entre l'esperit i el somni on sorgeix Lucia, paradigma del gènere. Figura d'un espiritualisme tancat, sublim i inaccessible". La soprano nord-americana Nadine Serra encarnarà aquest torturat personatge, víctima d'un amor impossible -història prototípica, potser, però amb matisos que afegeixen dramatisme a una partitura ben coneguda per ella. De fet, amb la discogràfica Deutsche Grammophon va gravar recentment algunes de les àries d'aquesta òpera en una meritòria actuació en streaming des del Teatre de Sant Carlo i sota la direcció de Giacomo Sagripanti, que serà també el director musical al Liceu. Hem d'esmentar l'altre gran nom de l'elenc, que forma dupla protagonista al costat de Nadine Serra: el tenor mexicà Javier Camarena, en el paper de Sir Edgardo di Ravenswood, tornarà al teatre en què ha estat aclamat recurrentment i que, de fet, visitarà així mateix la temporada vinent. La posada en escena de Barbara Wysocka, una producció de la Bayerische Staatsoper, trastoca l'ambientació aristocràtica de la novel·la de Walter Scott amb una estètica que interrelaciona elegància i decadència, intensificat l'agitació emocional d'aquesta joia del bel canto.

REPÒS I UTOPIA

L’Auditori, 17 i 18 de juliol

Una de les contradiccions de la nostra societat, de la qual ningú és completament aliè, rau en l'obligada necessitat d'un repòs que en no pocs casos es posposa per la urgència d'altres qüestions, o la constància de la necessitat de reposar.

Igual que l'obligació de divertir-se té quelcom d’impostat, inclús la imposició del descans sembla pràcticament impossible, i per això, potser, tant més fonamental. L'artista Alba Pujol aprofundeix en aquesta contradicció en un espectacle emmarcat en el Festival GREC que porta per títol No puc arrencar-me el cap. El caràcter hiperbòlic emfatitza aquella mena de cercle viciós, que inhabilita el repòs des del seu mateix anhel. Un cercle, amb tot, que aspira a ser trencat, o transformat. Després d'una sèrie d'interrogacions no especialment retòriques, al web promocional els organitzadors proporcionen pistes per a una possible redefinició: "El descans compartit com a acte revolucionari, com a ritual transformador, com a acte de resistència contra aquest món accelerat, extenuant, superproductiu, sobreexplotador". No puc arrencar-me el cap -prossegueixen- "és una celebració del repòs que ens és negat i una festa (sobretot, una festa) de les cures i dels afectes que ens donem unes persones a les altres per permetre’ns aquest descans”.

NIT DE CINEMA

Recinte Modernista de Sant Pau, 29 de juliol

Les nits d'estiu, amb temperatures més benèvoles, són propícies per a les activitats als espais oberts de la ciutat. Potser inspirat per les diverses opcions de cinema a la fresca, s'ha dissenyat un esdeveniment

obert a tots els públics -de fet, és gratuït, si bé cal reservar entrades- titulat una "Nit de Cinema". Al jardí del Recinte Modernista de Sant Pau, la Banda Municipal de Barcelona interpretarà música d'algunes de les bandes sonores més memorables, des de la música de Ciutadà Kane que va concebre Bernard Herrmann -a més de treballar amb Orson Welles, intervindria a diversos projectes de Hitchcock, entre els quals Vertigo- a les composicions d'Ennio Morricone, a qui es retrà homenatge, passant per la suite de danses de West Side Story, l'obra mestra de Leonard Bernstein que Steven Spielberg ha recreat des d'una perspectiva nova i que s'estrenarà al llarg de 2021.

COMPOSITORA, DIRECTORA I VIRTUOSA

Palau de la Música, 15 de julioL

Un dia, no tan llunyà, deixarà de ser novetat -o deixarà de construir un fet especialment destacable- que en un mateix concert conflueixin la programació d'una compositora, la intervenció virtuosa d'una intèrpret i el mestratge des del podi d'una

directora. Aquest triple protagonisme femení evidència el nivell històricament assolit -no només recentment- en cadascuna de les àrees. En el concert que l'Auditori ha concebut en el marc del seu Festival Nits d'Estiu, majoritàriament dedicat a Mozart, podrà escoltar-se la Simfonia núm. 3 en sol major de compositora Louise Farrenc, acabada en 1847. Una obra inflamada de pathos, amb una expressivitat cridanera, característica del període romàntic. La directora Laurence Equilbey, amb una dilatada carrera, es posarà al front de l'Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya en un concert que tindrà lloc al Palau de la Música, i que comptarà amb la presència estel·lar de Veronika Eberle, qui interpretarà el cinquè i últim concert per a violí de Mozart. Una obra galant i equilibrada, en què el compositor es va deixar impregnar per la moda turca que regnava a Europa, i que celebra al moviment de cloenda amb rampells d'un dinamisme exòtic.

ACROBÀCIES AL GREC

Teatre Grec, 9 i 10 de juliol

L’heteròclit Festival Grec presenta cares conegudes pel públic barceloní, però també dóna cabuda a l'experimentació, oferint propostes que procedeixen de diferents latituds, la qual cosa enriqueix l'experiència de l'espectador i li permet descobrir altres

formes d'art. El Groupe Acrobatique de Tànger, per exemple, està compost per una quinzena de joves seleccionats per prendre part del projecte. Un espectacle vibrant, basat en la tradició acrobàtica marroquina, però amb un dinamisme i un desplegament de mitjans audiovisuals de radical contemporaneïtat que certament despertaran la sorpresa dels assistents, en la línia del que adverteix el seu títol: FIQ (Desperta't!). Els organitzadors incideixen en la "combinació de tradició i creació contemporània", concebuda per Maroussia Diaz Verbeke, un acròbata de corda, directora d'escena i especialista en circ.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 07 / 21

Garry Winogrand

KBr de la Fundació Mapfre, de l'11 de juny al 5 de setembre

Inaugurat fa menys d'un any, el centre cultural KBr de la Fundació Mapfre segueix sorprenent per la determinació amb què organitza exposicions de qualitat, centrades en figures cabdals per a la història de la fotografia, com Bill Brandt, o influents i pioneres per la manera de captar la canviant realitat de la natura, com és el cas de Claudia Andújar. La mostra dedicada a Garry Winogrand suposa, en aquest sentit, un nou pas en l’afany per divulgar l'obra dels fotògrafs més emblemàtics del segle XX. Una "figura clau de la fotografia documental" que capta detalls inusuals però summament reveladors de la complexitat psicològica de la conducta humana. La vida a la ciutat de Nova York, per exemple, suposa una mostra inesgotable. La confluència d'interessos i emocions resplendeix fins i tot en les instantànies en blanc i negre, en llocs tan anodins com pot ser el zoo, que Lou Reed cantà al seu tema Perfect Day. L'espectre cromàtic, la varietat dels colors que conformen la realitat per a l’ésser humà, és intuït per l'espectador, en acostar-se a aquestes finestres a la seva pròpia manera de mirar(-se). A més de les imatges en blanc i negre que van llaurar la fama de Winogrand, es podrà descobrir una faceta menys coneguda, com és l'ús, a principis dels anys cinquanta, de pel·lícula de diapositives a color, "les possibilitats artístiques de la qual -expliquen els organitzadors- va intuir aviat”. Una selecció d’aquestes imatges, concretament cent cinquanta-dos, es presenta per primera vegada a Espanya.

LA GUERRA INFINITA

MNAC, fins al 18 de juliol

Casualitat o decisió deliberada, la qüestió és que la mostra del MNAC que exhibeix l'obra més icònica d'Antoni Campañà finalitza en una data assenyalada, com és la de l'inici de la guerra civil, el 18 de juliol. L'interès documental de la seva obra, coneguda i apreciada, s’ha amplificat en els

últims temps. I és que fa només dos anys va tenir lloc un d'aquells descobriments que sorprenen pel seu caràcter atzarós i, sobretot, pel calibre dels materials apareguts. El nét del fotògraf Campañà va trobar una caixa amb fotografies de l'època de la Guerra Civil que mai havien estat publicades. Imatges impactants en alguns casos, carregades de simbolisme en altres ocasions, però sempre excel·lents en termes formals i d'eloqüència narrativa. L'exposició que el MNAC dedica a l'artista català representa un testimoni de la vida de la ciutat de Barcelona durant els difícils anys de la guerra, il·lustrats amb un nombre generós d'imatges, de les quals 63 han estat donades al museu per la família. L'espontaneïtat de les persones retratades, la seva representació naturalista -que oscil·la entre la ingenuïtat i la desesperança- colpeja l'espectador. Davant d'aquestes imatges, tot i la distància, costa sentir-se aliè al drama viscut per tants homes i dones, nens i nenes. Al cap i a la fi, el que es plasma és una imatge nua de la Humanitat que hi ha a cada individu. El caràcter preciós i la fragilitat de tot el que és, de tot el que implica la presència de vida.

EL TRICICLE: GEST, HUMOR, LLENGUATGE

Palau Robert, fins al 3 d'octubre

Riure'ns de tot, és a dir, riure fins i tot -i, potser, sobretot- de nosaltres mateixos alliberar de la tasca de carregar amb la careta, de la recança d’haver de ser sempre un mateix, el mateix personatge.

L'humor, com va explicar Freud en el seu text sobre l'acudit i la seva connexió de l'inconscient, alleugera: permet dir allò que no es pot dir, i en aquest sentit suposa una plaent descàrrega d'energia psicològica. Els quaranta anys de trajectòria d'El Tricicle, que recullen diverses sales de Palau Robert, possibiliten el fet de viure -o reviure- aquella connexió amb un mateix des de la distància, quan la màscara cau. En paraules dels organitzadors, es tracta d’una exposició “dedicada íntegrament a la companyia Tricicle i als seus quaranta anys d’activitat proporcionarà alegries, somriures i rialles al visitant, més necessaris que mai en temps de pandèmia, però també apunts d’informació, de reflexió i de coneixement entorn d’un dels principals grups de l’escena catalana i internacional contemporànies". La carrera d'aquesta formació suma més de 6000 representacions, en més de 400 sales o teatres a tot el món, amb una incidència qualitativa que realment és preciosa -intangible- en la salut psicològica de milers de persones.

URBAN NATURE

CCCB, del 2 de juliol al 19 de setembre

Amb un títol significatiu, més problemàtic del que podria semblar -no en va la contraposició dels seus termes passa avui pràcticament desapercebuda- la companyia teatral Rimini Protokoll ha dissenyat una instal·lació performativa que -adverteixen des del CCCB "transformarà la teva mirada sobre la vida a les ciutats".

Doncs "la sorpresa i l'inesperat", signes característics de la companyia, estan més que garantits: "suposa submergir-te en experiències poc convencionals, formar part d'un experiment cultural irrepetible". En efecte Urban Nature suposa una recreació de la vida a la manera d'un plató de filmació, que com a tal habilita la consciència sobre alguns dels nostres actes quotidians, en certa manera automàtics, però desdoblant-nos aquí personatges i caràcters aliens. L’oscil·lació entre distància i identificació permet per un moment viure altres vides sense deixar de ser un mateix: "Com si estiguessis caminant dins d’una pel·lícula, un recorregut immersiu et permet anar adoptant els rols dels set personatges de l’obra: un catedràtic d’història econòmica i ambiental, un empresari de les noves economies vinculades a la tecnologia i les ciutats, una noia que va viure al carrer, una nena del barri del Raval, una treballadora de l’economia submergida, un guarda de presons i una assessora financera”.

“LAST HOPE”

Gran Teatre del Liceu, del 8 de juny al 27 de juliol

El bell i desesperançat cicle de cançons de Franz Schubert Winterreise, que narra la desorientació hivernal d'un amant no correspost, no només ha emocionat a oients des de la seva aparició en 1828, sinó que també ha inspirat a artistes fins avui dia.

La instal·lació de Chiharu Shiota a la "sala dels miralls" del Gran Teatre del Liceu n’és una mostra. Un remolí de partitures, geometria perfectament irregular, s'expandeix cap amunt des d'un piano esquelètic, com si fossin flocs de neu gegants enamorats d'una teranyina que atreu i amenaça, de la qual no pot desempallegar-se l'afectat. L'artista japonesa ha titulat la seva obra Last hope, basant-se en l'homònima cançó Letze Hoffnung. "Busco aquell full en què penjarà la meva esperança i si el vent juga amb ella tremolo amb totes les forces", diu el poema de Wilhelm Müller, autor del cicle. La temàtica de la mort sobrevola el camí del protagonista, i la música de Schubert aconsegueix traslladar el seu anhel de salut física i espiritual en el context d'un silenci eixordador. La naturalesa tot just acompanya, o de forma sinistra, com exemplifica la cançó dedicada al dubtós company que és el corb (Die Krahe). Amb tot, la plasmació artística d'aquestes impressions infaustes transforma el seu calat emocional a través de la seva bellesa. L'artista es remet a experiència d'infància, evocadora de com la destrucció i el silenci poden convertir-se en condicions de possibilitat d'una obra fecunda: "Quan tenia nou anys una nit es va cremar la casa dels meus veïns. Ningú no va prendre mal, però van perdre totes les seves pertinences. L’endemà van portar el piano cremat davant de casa seva. Va ser el so de la fusta cremant-se el que m’havia despertat aquella nit, però el piano que jo vaig veure havia perdut tot el so. Per mi, aquell piano cremat va esdevenir més bonic que abans, i semblava que s’hagués tornat més fort. (...). El silenci sovint és més fort i més bonic que qualsevol so ho pugui". La instal·lació Last Hope convida a una contemplació meditativa, a la interiorització i reconeixement d'una fragilitat que és font de poder creador i, en suma, de sentit.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: