Agenda cultural Barcelona gener 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 01 / 22

QUARTET CASALS

Palau de la Música Catalana, 25 de gener

El nostre conjunt de cambra més internacional, acostumat a tocar a les principals sales del món davant dels públics més exigents, afronta amb el seu retorn al Palau de la Música Catalana un programa ple d'al·licients, una selecció de peces que d’alguna manera permeten traçar la història del quartet de corda, el gènere que aquest conjunt conrea en les últimes dècades amb un inacabable llistat d'èxits en forma d'enregistraments i premis. Començant per un dels quartets compostos per Franz-Joseph Haydn, el “pare” del gènere musical, que va fixar la seva forma durant la seva estada a la cort Esterházy i la va llegar als músics de generacions futures, entre els quals, per exemple, hi havia Ludwig van Beethoven. Així, a la interpretació del molt expressiu Quartet a Sol menor, op. 20, núm. 3, vinculat a les vehements i contrastades simfonies Sturm und Drang de la mateixa època, li succeirà un quartet de maduresa de Ludwig van Beehoven -de fet l'última composició del seu opus per ell acabada en vida- el Quartet en fa major, op. 135. Un exercici personalíssim del geni de Bonn, que demostra el seguiment i -sobretot- la transcendència de la forma clàssica, amb una posta atemporal, plena d'aventures tonals i rítmiques, a més de la cèlebre -entre ontològica i humorística- pregunta Muss és sein? (“Ha de ser?”) que Beethoven vehicula musicalment i respon amb una impetuositat fascinant.

No menys personal és la música de cambra de l'últim compositor convocat pel Quartet Casals, sens dubte un dels seus favorits, si pensem en la seva freqüent programació. Es tracta de Dimitri Xostakòvitx, que va experimentar amb angoixa la pressió del règim soviètic i de fet la va plasmar a les seves composicions de menor envergadura, en contrast flagrant amb els encàrrecs oficials. Composicions més modestes en termes d'instrumentació però molt més lliures, pròdigues en missatges en clau i amb una gamma d'afectes amplíssima, com la que reflectiria una mena de diari íntim, amb constants alts i baixos i canvis d'humor, enllaçats això sí per la coherència única i l'art del seu autor. El Quartet núm. 9 en mi bemoll major, op. 117, no és una excepció. La lectura del Quartet Casals culminarà una vetllada de contrastos i intensitat, caracteritzada pel rigor interpretatiu i la passió inherent al seu compromís musical. Ho sap bé el nombrós públic que congrega el conjunt als seus concerts barcelonins. No per això, en aquest sentit, hem de deixar de repetir l'obvietat; i és que sempre és una sort -un privilegi enorme- poder sentir amb certa assiduïtat un quartet de tan alt nivell.

SIMFONISME MONUMENTAL

Palau de la Música Catalana, 27 de gener

Un dels grans concerts simfònics que ens ofereix el mes de gener és el que han de protagonitzar al Palau de la Música els músics de l'Orquestra Filharmònica de la Scala de Milà sota la direcció del mestre Riccardo Chailly, el seu titular en els darrers temps. No serà la primera vegada que aquest músic consagrat dirigeixi al temple modernista, ni l'única amb un programa centrat en el simfonisme monumental de Gustav Mahler.

Sens dubte alguns melòmans recordaran la seva visita, fa una dècada aproximadament, amb la interpretació de la gegantina Setena. La simfonia seleccionada en l'ocasió és de dimensions una mica més modestes, però no menys característica de la producció mahleriana. Es diu que cadascuna, fins a la inacabada Desena, són una cosa així com mons tancats sobre si, amb regles pròpies i una evolució dels materials que s'atén a la lògica -o a les lògiques, doncs conviuen en estrats diversos llenguatges musicals- travades pel compositor bohemi. A la Primera trobem la seva primera incursió en el simfonisme, una mena de Bildungrsoman encara reminiscentment romàntic -per això el sobrenom “Tità”, inspirat en la novel·la de Jean Paul- en què el protagonista anònim d'aquesta obra, inicialment concebuda en forma de poema simfònic, travessa per diferents etapes; des del despertar inicial, amb un so de clarejar còsmic, a la marxa fúnebre que transforma al·lucinantment el popular tema frère Jacques, o els esclats gloriosos del final. Recursos que explota Mahler en obres següents però que aquesta òpera prima ja esbossa amb un grau de mestratge sorprenent. L'altra obra simfonia programada és també rica en color i ritmes, per això el sobrenom que -al seu torn- l'acompanya. La “Italiana” de Fèlix Mendelssohn es troba inspirada per l'atmosfera i les tradicions musicals del sud, que el compositor alemany havia descobert amb fascinació, com tants altres creadors del segle XIX durant el grand tour. Mendelssohn, potser el més clàssic dels romàntics i el recuperador del compositor barroc per antonomàsia (Bach), incorpora rampells apassionats als seus scherzi, una expressivitat -la de l'autor de la música incidental per a El somni d'una nit d'estiu- que és summament original i dinàmica, plena d'al·licients melòdics i girs inesperats.

MAGNETISME DE KISSIN

L'Auditori, 13 de gener

Més enllà del virtuosisme, de la portentosa exhibició de dots tècnics que caracteritzen cada cop més als intèrprets, són pocs els escollits que, a més, aconsegueixen transmetre aquella cosa indescriptible -que pot ser referida com a “màgia”, precisament pel seu caràcter inexplicable-. El pianista rus Evgeni Kissin, ex-nen prodigi, n'és un.

No només és meritori haver-se mantingut a l'elit, en un mercat altament competitiu que tendeix a prioritzar la irrupció de joves talents -com va ser el seu cas, precisament- sinó que demostra a cadascun dels seus recitals un compromís i entrega immaculats. La concentració amb què encara les partitures no fa que s’abstregui de tot, al contrari. La seva música s'obre i expandeix, colonitza cadascun dels racons de la sala, i arriba als oients amb una eficiència que no es pot posar en dubte. La sala gran de l'Auditori, reconeguda per la seva acústica, acollirà el recital de Kissin. Amb un programa variat i atractiu -a més de molt generós en nombre i extensió de les peces seleccionades- el pianista recorrerà diferents registres, mostrant la seva versatilitat, el caràcter detallista o fogós de les escomeses. Des de l'adaptació que va fer Carl Tausig de la cèlebre Toccata i fuga en re menor, BWV 565, de Johan Sebastian Bach a les expressives peces de Frédéric Chopin, (7 masurques i el solemne Andante spianato i Gran polonesa brillant, op. 22, de 1836), passant per una peça de Mozart poc coneguda però delicada com poques i d'exquisida factura -a més de desconcertant per la seva tonalitat i caràcter visionari-, és a dir, l'Adagio en si menor, KV 540, de 1788, i una de les sonates del compositor més revolucionari de tots els temps -Ludwig van Beethoven- amb la qual pràcticament conclou el seu opus pianístic, la Sonata núm. 31 en la bemoll major, op. 110, creada entre 1820 i 1822.

‘MAZÙT’ AL TEATRE LLIURE

Teatre Lliure de Gràcia, fins al 16 de gener

“Dos éssers surten a buscar el seu animal interior perquè la humanitat els supera i volen retrobar les seves primeres sensacions: busquen els racons de la quotidianitat, amb les portes obertes cap als orígens”, expliquen des del Teatre Lliure a propòsit de Mazùt, l'obra de la companyia Baró d'Evel, creada per Blaï Mateu Trias i Camille Decourtye.

La naturalesa híbrida de l'ésser humà, que els neoplatònics florentins i altres intel·lectuals del renaixement italià van celebrar -com Lorenzo Valla o Gianozzo Manetti- no ha deixat de semblar-se problemàtica, abans i després d'aquest diagnòstic. Emparentat amb els éssers celestes, més propers a Déu per la seva intel·ligència -recorda Giovanni Pico della Mirandola- però així mateix vinculat a les bèsties per la ingerència del que és instintiu i, per tant, amb la possibilitat de fer cas omís a la raó, les actituds de l’ésser humà han estat il·lustrades amb exemples presos del món animal. Alhora, i en sentit invers, el reconeixement d'un mateix des de la pervivència del que és instintiu, més que legitimar comportaments, permet identificar la funció evolutiva del raciocini i la quota de llibertat que implica emancipar-se de la seva tirania. Alan Watts va escriure a la seva inspiradora La saviesa de la incertesa (Kairós) que bona part de la frustració de l'home es deu al fet que “s'ha acostumat a esperar que el llenguatge i el pensament ofereixin explicacions que no poden donar-li”, inintel·ligible com és, en essència, la vida. La recerca d'una definició del que és humà, que a mitjan s. XX aboca Martin Heidegger des de l'existencialisme a la seva Carta sobre l'humanisme -un any després de la conferència de Jean-Paul Sartre L'existentialisme est un humanisme- planteja la necessitat de tornar a definir la funció mateixa del llenguatge amb relació a l'experiència directa del que és viu. Les eines posades en joc a l'obra Mazùt pels actors Marlène Rostaing i Julien Cassier són ben diferents, i tanmateix estan motivades per una inquietud semblant.

HÄNDEL AL LICEU

Gran Teatre del Liceu, 29 de gener

William Christie, un dels principals intèrprets de música antiga -referent mundial durant més d'una dècada i autor d'enregistraments premiats- torna als escenaris barcelonins, en aquest cas al Gran Teatre del Liceu, amb el seu conjunt habitual, Les Art Florissants, per a interpretar en format concert una de les obres més espectaculars de Händel. Es tracta de Partenope, que els organitzadors del Liceu consideren

“un deliri de creativitat”. L'òpera “explica les vicissituds i els debats interns de la reina Partenope, fundadora de Nàpols, en l’aventura de triar marit d’entre tres pretendents rivals (Arsace, Amilio i Armindo). Intrigues, estratègia i identitats errònies revelen veritats profundes sobre l’amor i la guerra”. El gust per l'engany, pel caràcter equívoc de l'aparença –no només falsa, o no sempre falsa, sinó que variable en la seva significació– reapareix en moltes produccions del període. Amb un repartiment vocal a l'alçada dels instrumentistes, conformat pels guanyadors del premi Le Jardin des Voix de LES ARTS FLORISSANTS – William Christie de 2021, el director i padrí del projecte, un “expert handelià, farà una construcció d’aquesta obra mestra captant les mirades i els somriures que hi ha ocults a la partitura i transformant les notes en substància dramàtica”.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 01 / 22

DOSTOYEVSKI: CONTEMPORANI I PROFETA

Casa de Rússia, fins al 28 de gener

Les lectures i relectures que habilita fins als nostres dies l'obra de Fiodor Dostoyevski -pensem sense anar més lluny com l’insereix Woody Allen a la seva meravellosa Matchpoint- justifica l'elecció del títol de l'exposició que es pot visitar a la Casa de Rússia fins a final de mes. Pocs són els autors que han aconseguit captar els baixos fons de la condició humana, posar nom al que es resisteix a ser anomenat i, des de l'aparença més descarnada, encara deixar intacte un bri d'esperança. Cert que trobem obres breus però profundament fosques com Les memòries del subsol o extenses però tremendes pel fil conductor que les articula, com Els germans Karamazov -la possible legitimitat de l'assassinat-, i en aquest sentit un diria que no hi ha precisament espai per a la filantropia. I és que, sense ser ni de bon tros un escriptor lluminós, des del seu profund coneixement de la psique humana aconsegueix, a través de l'exercici de la ficció, que el lector entengui qüestions problemàtiques, inquietuds o pors atàviques que la filosofia de tots els temps ha volgut explicar, i poques vegades ho ha aconseguit de manera convincent. Els materials que s'exhibeixen en aquesta exposició -que es reivindica, no cal dir-ho, “immersiva”- mostren les diferents facetes de la complexa personalitat de l'escriptor rus. L'exposició consta de tres parts, recorden els organitzadors: la secció anomenada “artística” exhibeix il·lustracions de l'artista italiana Valeria Brancaforte que s'inspiren en Crim i càstig, havent estat creades especialment per a l'exposició. La secció documental descriu cronològicament les principals etapes de la vida i l'obra de Dostoievski. I, finalment, la secció pròpiament immersiva ofereix l'espectador una oportunitat única d'interactuar amb la imatge del gran escriptor, el temps i els herois i els antiherois de les seves obres.

FACE CONTROL

Foto Colectania, fins al 20 de març

Vivim en una època de màxima exposició de la nostra imatge, amb la presència de càmeres a qualsevol lloc -també on no es veuen- i amb la voluntària -que no sempre conscient- narració de la pròpia vida a través de les xarxes socials. Alhora, i com una ironia del destí no especialment agradable, la pandèmia ha obligat i obliga

a la reserva d'aquella part que tradicionalment es vincula a la identitat, a la seguretat que un té de continuar sent qui (creu que) és, de cara als altres i sobretot de cara a un mateix. L'exposició col·lectiva que Foto Colectania ofereix fins al 20 de març reuneix més de 20 artistes, “tant consagrats com emergents, les obres dels quals giren al voltant del control bidireccional que recau sobre el rostre: d'una banda, el que cada persona exerceix sobre la forma com desitja que es percebi la seva cara, i per un altre, el que procuren exercir les forces de poder sobre la nostra identitat”. La gestió -i control- d'aquesta informació vital s'encara des d'una perspectiva política, com dona a entendre el seu comissari Urs Stahel, que ha sabut fer confluir fotògrafs tan importants com Diane Arbus, Thomas Ruff o Richard Hamilton amb altres contemporanis, que exploren les possibilitats de la revolució digital i en suma de les noves tecnologies. Són els casos de Trevor Paglen, The Late Estate Broomberg & Chanarin o Shu Lea Cheang, “passant per les d’artistes emergents -expliquen els organitzadors- i propostes extretes directament d’internet i les xarxes socials”.

DONES DEL MODERNISME CATALÀ

Museu del Modernisme Català & Galeria d’Art Gothsland, fins al 5 de febrer

El Museu del Modernisme Català ofereix junt amb la Galeria d'Art Gothsland una visió de la relació entre París i Barcelona durant la Belle Époque a través del privilegiat prisma que ofereixen 9 dones influents, protagonistes com a models o

creadores. Fins al 4 de febrer es pot visitar l'exposició doble que aplega més de 300 peces, posant el focus en noms com els de les artistes Suzanne Valadon, Georgette Agutte, Lucie Cousturier i Olga Sacharoff, o les models Madeleine de Boisguillaume, Stéphanie Nantas, Clo-clo, Júlia Peraire i Germaine Gargallo. Part del mèrit de la mostra rau en com aquestes figures es fan dialogar amb altres artistes del moment, com ara Ramon Casas, Santiago Rusiñol o Tolosa-Lautrec. Així mateix, suposa una ocasió per descobrir l'espai arquitectònic on es va establir el Museu del Modernisme el 2010: ubicat al cor de L’Eixample, en una antiga fàbrica tèxtil dissenyada per l’arquitecte modernista Enric Sagnier, es pot gaudir de l’exhibició permanent de peces de tota mena que contextualitzen la rellevància estètica, intel·lectual i política del moviment modernista de la Barcelona de finals de segle XIX.

LLUNA DE LOTUS

Monestir de Pedralbes, fins al 17 d'abril

Poeta, cal·lígrafa, ceramista i pintora, Ōtagaki Rengetsu (1791-1875) protagonitza l'exposició que el Monestir de Pedralbes ofereix fins al 17 d'abril. Desconeguda per al gran públic a occident, és una de les figures més creatives del segle XIX al Japó.

Els organitzadors ofereixen explicacions biogràfiques que contextualitzen la seva contribució artística i permeten emmarcar la seva pròpia evolució espiritual: “després de viure la tràgica pèrdua dels seus dos marits i de quatre fills, als 33 anys va renunciar a la vida secular per abraçar plenament el budisme. Va ser aleshores quan va adoptar el nom de Rengetsu, literalment ‘Lluna de Lotus’, per viure la impermanència del món des de l’espiritualitat i l’experiència artística”. El que semblarien disciplines diferents -aquelles esmentades a dalt: poesia, cal·ligrafia, ceràmica i pintura- convergeixen en l'acte creador, en la creació d'un sentit que transcendeix allò físic fins i tot quan es recolza en el treball amb materials que provenen de la terra, com evidencia aquesta exposició amb una mostra generosa del seu art. El caràcter fluctuant de la realitat contrasta falsament amb la fixació de la imatge, del traç en forma de cal·ligrama, de la poesia visual. Són totes elles, com el modelat de recipients, metàfores de l'evanescència que constitueix la vida mateixa donant cabuda a tot i res, a una forma de plenitud que no pot ser materialment satisfeta i que el pensament occidental només entreveu o s’apropa a concebre a través d'una dialèctica no resolutiva, contrària a tota forma de pragmatisme.

LA VERITAT DE LA MÀSCARA

CCCB, fins a l’1 de maig

Tota una declaració de principis, la que exhibeix el títol d'aquesta exposició organitzada pel Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, no només com una mena de provocació. La màscara no menteix mai recorda la concepció falsament falsa de l'aparença; el caràcter artificiós de tota mostració, molt especialment la que adverteix que el que hi ha sota del que es mostra podria ser

diferent. Des de fa temps diversos pensadors han apuntat al fet que la màscara no contradiu, sinó que conforma el que la persona és o -millor dit- esdevé; des del sinistre i al·legòric relat d'Edgar A. Poe La màscara de la mort vermella, a tants exercicis de fals encobriment, entre els quals per exemple podem trobar el contraespionatge. Com ha explicat amb eines psicoanalítiques Slavoj Žižek, l'ésser humà és l'únic que pot enganyar amb la veritat. L'ús de la màscara, segons el que ja va apuntar temps enrere per Julia Kristeva, dinamita la creença positiva en un significat tancat; alhora, habilita per sota un espai de realització de la persona. “En fingir que ja som alguna cosa, ens convertim efectivament en allò. Per captar la dialèctica d'aquest moviment hem de tenir en compte el fet crucial que aquest 'fora' mai no és senzillament una màscara que portem en públic, sinó que es tracta del registre simbòlic” -escriu Žižek al capítol de Mirando al sesgo simptomàticament titulat "Com els no enganyats s'equivoquen"- per concloure que "aquell lloc extern defineix la nostra posició veritable". Des de fora de la psicoanàlisi, George Steiner ho expressaria en la seva breu Deu raons per a la tristesa del pensament d'una altra manera, en incidir que “la màscara es porta sota la pell”. Més enllà d'implicacions fenomenològiques, ontològiques o –com dèiem– psicoanalítiques, l'exposició del CCCB se centra així mateix en la realitat política, en el trastocament dels discursos que es produeix amb la posada en circulació de màscares: “Entre el Ku Klux Klan i Pussy Riot, s’estén, així, un repertori heterogeni de rostres emmascarats rere els quals s’amaga no només una identitat, sinó també l’origen d’alguns fenòmens que defineixen el nostre present, com les fake news, la conspiranoia o els mecanismes de control biopolític”. Estructurada en set seccions que mostren eventuals correspondències –“temàtiques i iconogràfiques”- la mostra compta amb obres de Félicien Rops, Lavinia Schulz, Leonora Carrington, Kati Horna, Marcel Janco, David Lloyd i Lourdes Grobet –entre altres artistes contemporanis- que es disposen juntament amb creacions realitzades ex professo, en ocasió de la present exposició, a càrrec de Nico Roig, Martí Riera i Onliyú, José Lázaro, Joaquín Santiago, Fernando González Viñas, Dostopos, May Pulgarín (Tropidelia), Les Migres d'Abya Yala (Jahel Guerra Roa i Lorena (Álvarez Chávez), Domestic Data Streamers, Antoni Hervàs, Beatriz Sánchez i de Gitano del Futuro.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: