Agenda cultural Barcelona gener 2021

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 01 / 21 

Andrea Motis

Palau de la Música, 28 de gener

La trompetista, cantant i compositora Andrea Motis és una de les artistes preferides del públic barceloní, com demostra l'èxit de convocatòria de totes les seves actuacions i la recepció dels seus enregistraments, un dels quals (Emotional Dance) va ser publicat per Impulse!, la discogràfica de jazz que va editar molts dels discos del mític John Coltrane. En la seva actuació al costat del vocalista Randy Greer, a l'escenari modernista per antonomàsia, alternarà les seves diferents facetes creatives, mostrant una gran versatilitat interpretativa i una obertura de mires en la confecció d'un programa centrat, amb tot, en la tradició del swing, que es remunta a Duke Ellington. Tot i que el format no és el de la Big Band, Randy Greer, nét d'un dels bateries d'Ellington, insuflarà un aire d'autenticitat als temes recreats per la trompetista barcelonina, acompanyada pel seu descobridor Joan Chamorro al contrabaix, el guitarrista Josep Traver, Esteve Pi a la bateria i un altre indispensable del jazz català, el pianista Ignasi Terraza.

Tolstoi al Lliure

Teatre Lliure, fins al 17 de gener

Continuen les funcions de Les tres germanes de Tolstoi fins al 17 de gener, en una posada en escena, la de Julio Manrique, que ha estat reconeguda per públic i crítica, molt destacada així mateix per les actuacions del trio de protagonistes: Cristina Genebat (en el paper d'Olga), Maria Rodríguez (Maixa) i Elena Tarrats

(Irina). La història d'aquestes tres germanes en un context rural -en què res rellevant sembla succeir, lluny de la capital- deixa aflorar, però, les inquietuds i ideals irrealitzables. Tensions sense resoldre, habitualment desapercebudes o obviades, es manifesten en circumstàncies extraordinàries. Com tota bona representació fictícia, la deslocalització de la trama, en termes d’espai-temps, no impedeix que l'espectador estableixi vincles i la interpreti al fil de la seva pròpia experiència, sent convidat, des de la vivència poc acostumada del tedi, a reparar i actuar davant de la nova realitat -insòlita, però no gens fictícia- que s'imposa.

Revisiting the Godfather

L'Auditori, 9 de gener

La llibertat característica del jazz permet -i fins i tot podríem dir que "obliga"- a la pràctica de la revisitació, la reformulació ex novo de melodies preexistents, poc importa si són arxiconegudes. Més aviat al contrari, la noció jazzística de standard refereix la validesa atemporal d'una peça, que es perpetua en el curs de les seves múltiples actualitzacions, aquelles "revisitacions" que sembla emmagatzemar en potència.

Un dels artífexs de el present concert, Joan Vidal -intèrpret, compositor i director- va protagonitzar a la mateixa sala, amb un grup de músics i amics, Revisiting Zarathustra, el vídeo del qual ha estat programat en la present edició del Festival Clàssics (sota la noció de "Reset, tornar a pensar l'essencial"). Similarment, Revisting the Godfather és un projecte ideat per Lluís Vidal, Néstor Giménez i Lluc Casares -a més de l’esmentat Joan Vidal- per a la Barcelona Art Orchestra. Un conjunt de músics excel·lents, que enunciaran i desenvoluparan amb la creativitat que permet el jazz els temes icònics de la saga protagonitzada per la família Corleone. Temes familiars també per a l'espectador, que es transformen i reapareixen, donant a peu la novetat i potser, fins i tot, fent reviure algunes de les escenes més emotives o dramàtiques de la trilogia de Ford Coppola.

Mischa Maisky amb l'OCM

Palau de la Música, 31 de gener

Una de les orquestres que ens està ajudant a pal·liar l'absència de grans conjunts internacionals és l'Orquestra Simfònica Camera Musicae, referida sovint per les sigles (OCM) i generalment dirigida per

Tomàs Grau. Amb músics locals, que no es veuen afectats per les complicacions del transport, i solistes de renom, puntualment internacionals -com Maria Joao Pires, el passat mes de desembre- s’ofereixen propostes molt atractives també per les obres programades, saciant la necessitat de música clàssica en viu. Mischa Maisky és l'artista convidat en aquesta ocasió. Un violoncel·lista consagrat, que interpretarà la que probablement és l'obra concertant més lluïda per al seu instrument, composta pel bohemi Antonín Dvořák. Una obra extensa en durada (prop de 50 minuts) i d'abast simfònic, pel gran nombre de recursos orquestrals que posa en joc: posseeix un primer moviment expansiu, de respiració àmplia, ple de desafiaments tècnics; un segon on l'habilitat melòdica del compositor torna a emocionar; i, ja de tancament, un tercer exultant i afirmatiu, en què el violoncel entaula un inoblidable duo amb el primer violí. A més d'aquesta espectacular composició, el programa inclou dues peces per a orquestra de Maurice Ravel, la suite Daphnis et Chloé núm. 2 i l’antològic Bolero. Peça carismàtica, molt present en l'imaginari popular, que continua fascinant.

Les contes d'Hoffman

El Liceu, del 18 al 31 de gener

Tot i ser una d'aquelles òperes que transcendeixen entre el gran públic per l'excepcionalitat d'un dels seus passatges, concretament l’extàtica "Barcarola" (un tipus de composició que s'origina en el cant dels gondolers, amb un compàs característic, marcat per l'ocupació del seu

perxa), Les contes d'Hoffmann presenta diversos aspectes interessants, començant pel seu protagonista -una de les figures prominents del primer romanticisme, E. T. A. Hoffmann (1776-1822)-, la vida es ficcionalitza al fil de les seves pròpies ficcions. Aquell que fou l’autor de meravellosos i sinistres relats -com ara L'home de la sorra, El magnetitzador o Els elixirs del diable- conviu en l'òpera de Jacques Offenbach amb algunes de les seves criatures, en un exercici de metaficció típic de cert romanticisme. De fet, ell mateix el potencià -sense anar més lluny- en una recreació fantàstica dedicada titulada Don Juan. S'articulen històries d'amor impossible, com la del jove Natanel enamorat de la freda Olimpia, en una posada en escena -la de Liceu, per part de Lauren Pelly- que els organitzadors no dubten a titllar, abundant en un oxímoron epocalment simptomàtic, de "preciosa (i també sinistra)". La participació d'un elenc amb cantants de gran nivell -entre els quals John Osborn, Ermonela Jaho, Stéphanie d'Oustrac i Alexander Vinogradov- garanteix una experiència musical intensa, per descobrir més enllà de l’evocadora i nocturna barcarola -que amb veus entrellaçades i el compàs balsàmic bressola l'oient- l’altre vessant del romanticisme, menys amable. El seu costat fosc, que de manera inaugural havia apuntat El caçador furtiu de Carl M. von Weber seixanta anys abans, el 1821.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 01 / 21

Jaume Plensa

Galeria Senda, fins al 30 de gener

L'escultor Jaume Plensa (Barcelona, 1955) és un dels artistes més internacionalment reconeguts, molt apreciat també pel públic barceloní, que té la sort de poder passejar per la ciutat i interactuar amb algunes de les seves obres. És el cas de la giocondiana Carmela, bust enorme que sembla seguir amb la mirada a l’espectador, quan camina davant del Palau de la Música. L'artista va protagonitzar una de les exposicions més exitoses dels darrers temps al Macba, i ha estat notícia enguany per entregar a l'Hospital Clínic una impressionant obra, Blau, homenatge als sanitaris implicats en la lluita contra la pandèmia. La Galeria Senda ofereix una exposició sota el títol "La llarga nit", que eloqüentment promou el recolliment, la introspecció o la contemplació del món interior. Una de les peces més monumentals -uns dos metres d'altura, i no és l'única obra de grans dimensions que exhibeix la Galeria Sendra fins al 30 de gener- Minna's Word, mostra el rostre d'una jove amb els ulls tancats i el dit índex davant dels llavis, en inequívoc senyal de silenci. El seu figurativisme és tan evident com la invitació a transcendir la figura. Doncs no revela històries particulars sinó, a través d'una actitud o estat d'ànim, una mena de salt per sobre dels trets concrets.

Potser aquesta dialèctica la il·lustri l'etèria obra Invisible Anna, que els organitzadors descriuen com "un cap en malla d'acer, suspesa per fils subtils que sobrevola la sala delicadament". Tot i que no és l'única dialèctica -la de la des-figuració figurativa- que sembla derivar-se de l'obra de Plensa. Com l'art dels grans, transcendeix per la seva capacitat per suscitar interpretacions o lectures més o menys personals. A propòsit d'aquella obra, prossegueixen els organitzadors parlant de l'existència d’"armadures metàl·liques que, en lloc de blindar el cos per protegir-lo, mostren la seva fragilitat i suggereixen que la vulnerabilitat és l'autèntica fortalesa del que és humà". Un discurs òbviament aplicat des de fora, que pot coincidir o no amb les intencions de l'autor, però que en qualsevol cas confirma l'impacte genuí de l'obra d'art en qui la percep, i l’incorpora en la seva pròpia comprensió de la realitat amb una consciència nova; és a dir, apropant-se a la consciència que tota comprensió prové d'una projecció pròpia.

Els quaderns de Picasso

Museu Picasso, fins al 4 d'abril

Pablo Picasso va conservar la majoria dels seus quaderns de dibuix. Un fet especialment revelador, que confirma la importància que donava a aquests espais en blanc per a la realització d'esbossos i provatures, i també per a la improvisació

i l'experimentació. En aquest sentit, no és exagerat dir que poden ser entesos com una mena de diari: materials altament representatius de les seves inquietuds, que reflecteixen així mateix l'evolució de la seva tècnica pictòrica. Els organitzadors de l'exposició Museu Picasso de Barcelona recullen l'expressió en francès que podia llegir-se en un dels seus quaderns de 1907 -Je suis le cahier- precisant que literalment significa "jo sóc el quadern". Però també pot significar -d'una manera no menys literalment "jo segueixo el quadern" ("suis", del verb suivre). L’homofonia, i exacta grafia de dos verbs tan diferents manifesta amb feliç eloqüència el fet que Picasso esdevé el Picasso que coneixem -és qui és- en la mesura, també, que segueix el rastre de la inspiració allà plasmada. Els experts xifren en cent setanta-nou el nombre de quaderns, dels quals s'exhibeixen en la present ocasió dinou, corresponents als seus primers anys com a creador, és a dir, l’època en què la seva consciència d'artista s'està forjant. Els organitzadors de l'exposició admeten que, per resultar interessant, aquesta "ha de mostrar la totalitat dels dibuixos, emprant la tecnologia convenient per fer-los atractius al públic, i mostrar la constel·lació de temes que van apareixent als quaderns, temes freqüents en l’obra de l’artista o temes que van desapareixent amb el pas del temps". A més de les imatges contingudes en els quaderns, el visitant podrà fer-se una idea del moment de la seva creació gràcies a les obres i documents que els contextualitzen.

Bill Brandt

Fundació Mapfre, fins al 24 de gener

Últim mes per gaudir de la retrospectiva dedicada al fotògraf Bill Brandt, que es pot visitar al nou centre artístic de la Fundació Mapfre fins al pròxim 24 de gener. Una veritable 'masterclass' sobre les possibilitats i límits de la representació de la bellesa, evident en la riquesa de matisos i textures del blanc i negre de les seves fotografies.

Comissariada per Ramon Esparza, l'exposició articula les subtrames que conformen l'ampli espectre de la realitat viscuda durant els anys trenta i quaranta. Anys que Brandt plasma des d'una perspectiva social -mostrant els costums de les classes benestants en contrast amb la mala vida dels obrers- però també potenciant la seva sensibilitat de poeta visual, a nivell paisatgístic. Brandt s'endinsa en la naturalesa de la psicologia humana, en efecte, però també revela el contrast entre les formes geomètriques i aquelles que prosperen semiatzarosament en parcs i altres espais oberts. La representació dels cossos és objectiva, perfectament identificable, però també inquietant quan es mostren nusos i, a voltes, deformats. No deixa de sorprendre, en aquest sentit, el poder evocador de l'ombra, l'aspecte sinistre o unheimlich (literalment, "inhòspit") que recull el comissari en una de les seves explicacions en citar a Freud i -més proper a nosaltres- al pensador barceloní Eugenio Trías, qui l’entengué com a límit de la bellesa.

Diàlegs intrusos

MNAC, fins al 7 de novembre

Una impecable Mare de Déu de Lluís Dalmau, pintada a mitjans de segle XV, exhibida davant d'una butaca desgastada i tacada d'Antoni Tàpies. Obres que poden contrastar de manera irremissible, despertant la perplexitat. Amb tot, es tracta d'una confrontació deliberada.

Una, de les 19 propostes incloses en la sèrie Diàlegs intrusos, que el MNAC disposa amb la Fundació Suñol per tal de suscitar interrogants, o si més no sacsejar les expectatives del visitant: "obliga -segons els organitzadors- a fer una reflexió crítica vers la història (...) suposa un trencament de les narratives lineals de la història dins les col·leccions del museu i una nova manera d’articular la visita, establint relacions estimulants i suggeridores. Aquest projecte vol provar experiències de contrast estimulants a l’abast també per al gran públic". Per descomptat, les obres de l'exposició comissariada per Sergi Aguilar, director de la Fundació Suñol i Àlex Mitrani, conservador d'art modern de museu, s'acompanyen de suport textual. S’intenta facilitar el gaudi d'una proposta que, des de la tensió que fomenten les peces contemporànies -posteriors a la segona meitat de l'XX, algunes de les quals inherentment transgressores-, proporciona una nova mirada sobre el lloc de l'art canònic, i el seu caràcter necessàriament actual, tot ratificant la validesa de la idea plantejada a manera de subtítol pels organitzadors: "tot és present".

Tàpies als 30

Fundació Antoni Tàpies, fins al 6 de juny

El nombre 30 adquireix un sentit especial, en la mesura que reflecteix tant els anys de vida de la Fundació Tàpies com l'edat (la dècada) en què l'artista va concebre algunes de les seves principals obres -les anomenades "pintures matèriques"- que s’exposen precisament per a celebrar l'efemèride de la galeria, a l'exposició

Tàpies als 30. "Aquestes obres es caracteritzaven per la densitat de les textures i per l’ús d’una gamma de colors on predominaven els tons grisos, ocres i terrosos. Amb aquestes pintures Tàpies va situar-se en un lloc preeminent en els cercles d’avantguarda tant espanyols com internacionals", recorden des de la Fundació. Es refereixen al context de la dècada dels 50, en què el seu vincle amb els Estats Units o el Japó es consolida. Algunes de les obres aquí compilades procedeixen per descomptat de la Fundació Tàpies, però resulta especialment interessant poder contemplar creacions habitualment fora del circuit expositiu, aquelles que procedeixen de la família de l'artista o de col·leccions particulars.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: