Agenda cultural Barcelona febrer 2022

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 02 / 22

‘DESIG’ AL TNC

Teatre Nacional de Catalunya, del 27 de gener al 6 de març

El Teatre Nacional ha programat durant tot el mes de febrer la representació d'una obra de Josep Maria Benet i Jornet que exhibeix un títol inequívocament frontal, i aborda una de les qüestions més complexes i inexpressables de la naturalesa humana. Potser per això -precisen els organitzadors- l'elecció d’una ”atmosfera fantasmagòrica i onírica” per a la present posada en escena, un tret comú a una de les narracions més punyents de l’enigma del desig durant el segle XX, com és la pel·lícula Eyes Wide Shut de Stanley Kubrick. Una obra inspirada pel Relat somiat del novel·lista i dramaturg vienès, que al seu torn havia estat admirat pel pare de la psicoanàlisi, Sigmund Freud. Tornant, però, a la sala gran del TNC, l'obra de Benet i Jornet -concebuda uns deu anys abans que aquella producció cinematogràfica- compta amb un elenc d'artistes dignes de ressenya, començant per la directora Sílvia Munt, que ha escrit al respecte que es posa en escena “un món on allò que és veritat i allò que és somni, desig, es creuen constantment. Contínuament es juga amb un doble llenguatge i també en un doble univers: allò que ens passa i allò que voldríem que ens passés. Com a la vida, si poguéssim escoltar-nos sense filtres, descobriríem que moltes vegades hi ha un doble joc en les nostres decisions, del qual ni tan sols som conscients. (…). El desig ens fa caminar, ens fa volar, ens fa sortir de l’avorriment i malgrat que volem amagar-lo, existeix amb tossuderia”. La directora també té paraules d'agraïment cap al creador de l’obra, mort el 2020.

Es refereix al “pas cap a l'abisme” que “va fer ell amb valentia el 1989, quan encara tot era més difícil. Aquesta empenta a l'esquena que et fa saltar i et fa ser més valent, submergint-te en allò que no és evident”. La trama d'aquesta obra pot semblar senzilla, cosa que redunda en la simplicitat de l'escenificació (“Desig és la inquietant història d’un matrimoni que veu interrompuda la seva vida rutinària. Trucades anònimes i un cotxe que fa llums al costat d’una carretera. La misteriosa connexió amb una parella de desconeguts. Els records d’una nit que gairebé s’havien esborrat.”) i, tanmateix, progressivament es percep un aprofundiment de calat psicològic gràcies a les actuacions de Laura Conejero, Carles Martínez, Raimon Molins i Anna Sahun. Abismant-se a la realitat del desig l'espectador s'impregna de la seva complexitat real, veient-se potser reflectit en els detalls de situacions que s'imposen desconcertants. Reveladores i inquietants, dilueixen les fronteres entre el somni i la vigília.

RECITAL DE PIOTR BECZALA

Gran Teatre del Liceu, 3 de febrer

Un dels cantants més sol·licitats del panorama operístic internacional, que el públic barceloní ha tingut el gust de gaudir a diferents escenaris, torna en aquest cas al Gran Teatre del Liceu, amb un programa extens i variat, que permetrà

que les seves millors arts surtin a flota, des de la inaugural ària “Questa o quella”, extreta de Rigoletto, fins a la romàntica “La fleur que tu m'avais jetée”, que a l'òpera Carmen Don José dedica a la protagonista homònima. Entre totes dues, el tenor polonès, acompanyat per la pianista Sarah Tysman, cantarà quatre cançons de Sergei Rachmaninov i cinc de Piotr I. Txaikovski, així com altres temes de Verdi, procedents del seu popular Il Trovatore. També algunes peces menys conegudes pel gran públic, com les tres cançons de Francesco Paolo Tosti o l'ària amb carilló del polonès Stanisław Moniuzsko, ja en el seu idioma matern. Un recital, com dèiem, generós en extensió i contingut. En paraules dels organitzadors, es tracta d’una ocasió “per gaudir d’un dels millors tenors del món que, en els darrers anys, ha crescut en volum i densitat vocal, i una oportunitat per valorar la galeria de personatges que crea en cada ària. Un compromís personal amb cada rol i l’immens plaer de sentir, amb el seu art, un intèrpret en la seva plenitud de facultats”.

MANEL CAMP: PIANO I CIA

L’Auditori, 4 de febrer

Manel Camp és un dels principals noms del jazz català des de fa dècades. Un dels seus últims discos, Tangram, mostrava un ben trobat equilibri entre experimentació i

classicisme -respecte a la tradició sense renunciar a la creativitat- en una mostra de versatilitat que manté en cadascuna de les seves intervencions en directe. A la sala Oriol Martorell de l’Auditori, acollidora i d’acústica notable, s’acompanyarà d’alguns dels seus companys habituals i d’altres menys freqüents. La llista és llarga, però inclou noms com els d'Ignasi Terraza, l'Elisenda Duocastella, el Joan Monné o l'Elisabet Raspall, entre molts altres, amb una clara aclaparadora -i fascinant- presència del piano: “La imatge de Manel Camp està sempre associada al piano. És per a piano que ha compost bona part de la seva obra i aquest vespre la posa en mans de quinze grans pianistes i bons amics. Serà una (re)trobada personal i professional en què podrem gaudir d'interpretacions i reinterpretacions en què els pianos i pianistes, amb combinacions múltiples, en seran els protagonistes”.

SIMFÒNICA DE VIENA

L’Auditori, 28 de febrer

Amb un programa dedicat íntegrament a Ludwig van Beethoven, el compositor clàssic més revolucionari a la seva època -i, segurament, més popular de tots els temps-, l'Orquestra Simfònica de Viena es tornarà a presentar davant del públic barceloní sota la direcció del mestre Andrés

Orozco-Estrada. A la sala gran de l’Auditori, que dos anys enrere va acollir un concert excel·lentment rebut, tindrà lloc la interpretació del Concert per a violí en re major, op. 61, amb el protagonisme de la violinista noruega Vilde Frang. Una intèrpret que ha actuat als principals escenaris, i que destaca per l'expressivitat del fraseig i la precisió en l’afinació, oferint lectures summament comunicatives, allunyades de les ostensions de virtuosisme. A propòsit de la peça seleccionada, l'únic concert que va compondre Beethoven per a violí -contrasta amb els cinc per a piano, als quals podem afegir una poc coneguda transcripció del present- dir que esdevingué una obra de referència per a altres compositors romàntics, com és el cas de Johannes Brahms. Tot i que en el temps de vida de Beethoven el concert no va ser especialment apreciada, la posteritat el va enlairar en gran mesura gràcies a la seva popularització pel prodigi Joseph Joachim, que amb només 13 anys (dècades després de la mort de Beethoven) el va interpretar i qualificar de “concert dels concerts”. Brahms en prengué bona nota, doncs imità la seva estructura tripartida, i compongué el seu pensant en aquell mateix virtuós, que de fet era amic seu. Concebuda a l'època de la Quarta simfonia, la peça s'inicia amb una llarga instrumentació orquestral, marcada pel timbal d'inici, que prepara el terreny per a l'entrada de la veu protagonista, després de la introducció de les fustes i cordes. Perquè l'emancipació del solista sigui una realitat completa és requerida així mateix una entitat orquestral que li oposi resistència o l'acompanyi des del contrast dialèctic. El virtuosisme del violinista s'eleva estimulat pel conjunt, amb la brillantor i la noblesa d'un tema memorable -el de l'Allegro non troppo- que sembla afirmar-ho en un nou pla ontològic, com a subjecte sotmès al vaivé de les circumstàncies i alhora emancipat, lliure a les seves filigranes. L'emotivitat d'un Larghetto en forma de romança donarà pas al clàssic moviment de tancament a Beethoven, amb aires de dansa popular. Un Rondó (Allegro) conduït de començament a fi pel solista, que funciona com a tercer panell d'un tríptic perfectament diferenciat. El caràcter ballable d'aquest darrer moviment només és una mostra de l'expressivitat rítmica que es troba en altres composicions de Beethoven, paradigmàticament en la seva Setena simfonia -que serà interpretada per la Simfònica de Viena en la segona part del concert a la sala gran de l’Auditori- i de la qual ha transcendit el sobrenom que li va aplicar Richard Wagner: “apoteosi de la dansa”. Però, com s'ha destacat, no tot és ball en aquesta imponent simfonia. Del seu moviment lent, l'Allegretto, emana una profunda malenconia, traslladada això sí gràcies a un patró rítmic que sembla animat per la força del destí.ll

‘CINQUENA’ DE MAHLER

Palau de la Música, 24 de febrero

L'altra Cinquena simfonia que ha transcendit en clau de popularitat darrere de la de Ludwig van Beethoven, gràcies a les seves innovacions formals i al consegüent impacte en la consciència dels oients, és sens dubte la del bohemi Gustav Mahler. Potser la seva simfonia no posseeix -almenys d'inici- un tema tan espectacular com aquell que la mentalitat romàntica va associar des del segle XIX a la irremeiable pressió del destí, ni és la seva figura comparable a la revolució protagonitzada

per Beethoven. Amb tot, els revolucionaris de la segona escola de Viena -Arnold Schönberg, Alban Berg, Anton Webern, per esmentar només el conegut triumvirat- hi van veure una mena de pare fundador, o qui acompleix la difícil tasca de punt d’inflexió entre un antic règim compositiu i l'alliberament de la tonalitat per ells desplegada. A més, conscient potser de la coincidència numèrica, Gustav Mahler va optar per obrir la seva monumental obra amb un toc de trompeta molt cridaner -comparable, des de la irònica distància del seu minimalisme solista- que en aquest cas no reprodueix els embats violents ni suscita l'experiència del destí, sinó que preludia el majestuós i desesperançat desplegament de la marxa fúnebre (Trauermarsch) que el segueix. Per descomptat, no és aquest primer moviment l'únic que genera una profunda impressió a l'oient, gràcies a les seves masses de so i els esclats d’una glòria ja impossible que propicien els metalls: el següent, de fet, irromp tempestuós i marcadament vehement (Stürmisch bewegt. Mit grösster Vehemenz). Un aparent lloc de repòs s'assoleix amb l’Scherzo, que antecedeix al moment més sublim i extàtic: el cèlebre Adagietto, que va copar l'atenció del gran públic -melòman o no- arran de La mort a Venècia de Luchino Visconti. La pel·lícula, inspirada per l'homònim relat de Thomas Mann, la protagonitza en aquest cas un compositor, retrat viu de la decadència i les contradiccions més sinistres en un marc bellíssim. El final d'aquest enorme políptic simfònic -aquest món complet, amb regles pròpies, que és tota simfonia mahleriana, com ha escrit Theodor W. Adorno a la seva meravellosa monografia, estranyament agradable de llegir- es culmina amb un Allegro heroic, que transporta la noció clàssica de Rondó a una dimensió completament inusitada. L'Orchestre de la Suisse Romande, sota la direcció de Jonathan Nott, és el conjunt que el potent cicle BCN Clàssics ha escollit per interpretar aquesta obra fonamental del repertori clàssic al Palau de la Música Catalana. Un conjunt simfònic de solera, amb moltes dècades de treball a primer nivell sota el magisteri del director i erudit Ernest Ansermet. En l’anterior visita del conjunt a aquest mateix escenari, ja fa gairebé una dècada, la sonoritat i entesa que van demostrar els músics va sorprendre molt gratament la crítica, i el públic va quedar manifestament satisfet. Així, aquest esdeveniment es planteja a priori com un dels indispensables del mes de febrer. Si parlàvem abans de la transformació del paradigma clàssic –que Gustav Mahler coneixia bé per la seva condició de director de l'òpera de Viena– el programa del dia 24 es completa amb el juvenil i lluminós Concert per a flauta en sol menor, Kv. 313, de Wolfgang A. Mozart, protagonitzat pel flautista Emmanuel Pahud, que durant bona part de la seva carrera va ser el solista de l'Orquestra Filharmònica de Berlín. El contrast entre les dues peces serà enorme, tant en termes de format com d'expressivitat, cosa que representa un al·licient més per no perdre's el concert que recomanem.

BUNIATISHVILI I SOKOLOV

Palau de la Música Catalana, 21 i 22 de febrer

Dos recitals de recomanació obligada, que es produiran en dies consecutius, el 21 i 22 de febrer a la sala noble del Palau de la Música Catalana, protagonitzats per dos dels pianistes més importants dels darrers

temps. Internacionalment aclamats, han rebut a cada una de les visites mostres visibles d'afecte per part del públic barceloní, que es frega les mans quan s'anuncia, finalment, el programa que interpretaran. Es dona la coincidència que tots dos, tant Khatia Buniatishvili com Grigory Sokolov atrauen els incondicionals per la seva qualitat interpretativa, sense necessitat de precisar amb molta antelació les peces escollides. Per això se sol endarrerir el moment fins poques setmanes abans (com mostra el cas del segon: a hores d'ara, a finals de gener, encara no se sap què tocarà). A propòsit de Buniatishvili, des de fa poc que sí que ho sabem. Els organitzadors de l’esdeveniment escriuen: “Les seves recreacions d’obres del repertori pianístic es caracteritzen per l’apassionament amb què les defensa i l’enorme virtuosisme amb què afronta cada interpretació, tot portant al límit les possibilitats físiques –i tal vegada acústiques!– tant d’ella mateixa com de l’espectador. Toqui el que toqui Buniatishvili, sempre sorprèn, sempre emociona”. I és que la seva personalitat interpretativa -no menys irrenunciable que la del carismàtic Sokolov- es mostrarà amb la passió característica en un elenc meravellosament contrastat de peces, des de la meditativa Gymnopédie núm. 1 d'Erik Satie a la vibrant i virtuosa Rapsodia Húngara núm. 2 de Franz Liszt. Entre tots dos extrems, s'escoltaran diverses peces del compositor romàntic que més aprofundí en l'ànima del piano, Friedrich Chopin, així com un Impromptu de Schubert i l'emotiva transcripció de la seva serenata (Ständchen) per Liszt, de qui també s'interpretarà la Consolation núm. 3. Una peça de Couperin i dues transcripcions d'obres de Bach, la primera la celebrada Ària de la Suite per a orquestra, i la segona el complexíssim Preludi i fuga per a orgue, BWV 543, realitzada novament per Liszt. Un recital intens i amè, generós en emocions contrastades -el de Khatia Buniatishvili-, que es produirà el dia abans del programat pel rus Grigory Sokolov. No sabem què ens oferirà, però -com el dia anterior- el compromís amb la música i la intensitat estan garantits.

L'ORFEO, PER BIONDI

Palau de la Música Catalana, 18 de febrer

Òpera fundacional del gènere, que tematitza la qüestió mateixa del cant donant a entendre el seu poder taumatúrgic a partir del relat mític, l'Orfeo de Monteverdi continua sent motiu de veneració per melòmans de tota estirp.

Amb la recuperació de la música antiga i la seva interpretació amb criteris i instruments d'època -tradició interpretativa de la qual Fabio Biondi és un dels seus noms més il·lustres- s'ha tornat a apreciar amb la justa intensitat i dramatisme la història que relata el descens del cantor als inferns per commoure les tenebres i tornar la seva estimada a la vida. Al capdavant del conjunt Europa Galante, i amb un elenc vocal digne de menció -amb noms com els de Roberta Invernizzi o Ian Bostridge- i la inestimable col·laboració del Cor de Cambra del Palau de la Música, es podrà gaudir d'una versió en concert de l'atemporal favola in musica, que una imponent fanfàrria guiada per timbal i trompetes obre amb magnificència, i que coneix passatges tan emotius com el de la mort d'Euridice o, molt més celebratiu, aquell “Vi ricorda, o boschi ombrosi” que interpreta Orfeu.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 02 / 22

A TOUR DE FORCE

MEAM, fins al 27 de març

El Museu Europeu d'Art Modern, que aposta conscientment per les creacions figuratives inspirades en la tradició -el cas de l'exposició dedicada a l'italià Roberto Ferri, deixeble llunyaníssim de Caravaggio semblava antonomàstic- exhibeix un important nombre d'obres de l'artista nord-americà Shane Wolf sota el títol A Tour de Force. En total són unes 200, en diferents mides, però que tenen en comú la representació del cos humà, des de perspectives insòlites o en contorsions que podrien recordar les d'Egon Schiele, si no fos per l'exacerbat realisme de Wolf, pel que fa a les proporcions i als matisos del traç. L'escorç, freqüent i eventualment exagerat, mostra allò que crèiem conegut des de punts de vistes inusuals, donant un nou sentit al propi figurativisme. Els organitzadors expliquen que en aquesta antologia l'artista “ha volgut plasmar no només les obres finals sinó tot el procés de creació artística, des de la investigació compositiva abstracta inicial, les composicions de valor, el guió gràfic i de colors, la investigació de postures i els dibuixos preparatoris finals, fins a arribar a l’obra acabada”. En la línia del que s'ha apuntat abans, prossegueixen dient que “l'estil del pintor està inspirat en el classicisme acadèmic que venera tant la bellesa com l'equilibri. Així mateix, també està inspirat en un gest molt contemporani, que es denota al gir ferotge dels cossos contorsionats”. La representació artística esdevé part de la realitat, a l'abast dels espectadors, i no pas una simple repetició.

És més, la selecció artificiosa o focalització en determinades parts de l'anatomia humana, que podrien animar una cosificació, d'alguna manera tematitzen la qüestió de la mirada pròpia, que realitza allò que reconeix en un sentit ja no merament objectiu. Pel que fa a la combinació de tècniques emprades per suscitar aquest efecte a l'espectador, “la pintura de Shane Wolf transmet una sensació “tàctil” de realitat. Els cossos es materialitzen mitjançant traços de carbonet, ratllats de guix blanc o Pierre noir. L'artista utilitza aquesta tècnica acadèmica amb destresa, combinant-la amb un toc contemporani molt audaç: l'ús de colors enlluernadors”. Es tracta, per tot això, d'una exposició que articula de manera superba la cosmovisió moderna de l'art amb algunes de les tendències contemporànies, en què s'adverteix la contemplació mai completament desinteressada dels cossos.

GAUDÍ AL MNAC

Museu Nacional d’Art de Catalunya, fins al 6 de març

Durant mes de febrer -i fins al 6 de març- es pot visitar l’exposició que el MNAC dedica a l'arquitecte barceloní més icònic i internacionalment apreciat. Amb tot, l'obra d'Antoni Gaudí no només són els seus edificis, perfectament identificables, que l’han confirmat com un dels creadors més visionaris i influents. L'exposició del MNAC

trasllada una pregunta senzilla, però de gran rellevància: “Podem replantejar-nos avui la imatge que tenim d’ell?”. En efecte, l'exposició, que entre altres coses declina alguns dels clixés (“Gaudí no era un místic absent del món”) pretén ser una aproximació més detallada sobre la seva vida i la seva obra, que els organitzadors plantegen com “un exercici de desconstrucció” del mite, de l'artista i de la seva obra, sovint reduïts i simplificats fins a convertir-los en una marca”. Amb la intenció, per tant, d'allunyar-se dels tòpics més enviats, s'ha volgut recrear el taller de Gaudí, per mirar d'entendre la seva forma de treballar, concebre i projectar construccions que, fet i fet, transcendirien el seu temps d'una manera realment impensable. Es reuneixen més de 650 ítems -objectes arquitectònics, de disseny i mobiliari, documentació, mapes i fotografies- que procedeixen de diverses col·leccions, inclòs l'important fons propi del MNAC. Per si no és evident, per l’anteriorment assenyalat, la importància d'aquesta exposició la ratifica el fet que estigui programada per veure's així mateix al Musée d'Orsay del 14 de març al 17 de juny de 2022. Les connexions que tenia Gaudí amb altres creadors de l'època es posen de manifest a l'exposició, que demostra que l'arquitecte "no treballava aïllat del món" i, per tant, "el situa en el context internacional de l'època amb obres de Geoffroy-Dechaume, Thomas Jeckyll, William Morris, Auguste Rodin i Eugène Viollet-le-Duc”.

NAUFRAGIS I TEMPESTES

Fundació Vila Casas, fins a l'1 de maig

Espais Volart de la Fundació Vila Casas acull l’exposició antològica d’un enfant terrible de l’escena artística barcelonina, que va deixar la seva existència acomodada per submergir-se en ambients menys afavorits, descobrir altres maneres d’entendre la vida; accedint, alhora, a la possibilitat de plasmar-los gràficament, amb un llenguatge intens i personalíssim,

d'una expressivitat que renuncia obertament a qualsevol tipus d'academicisme. Els organitzadors de l'exposició destaquen la intensitat i el dramatisme de les seves creacions -el títol, en aquest sentit, busca ser profundament simptomàtic dels seus temes predilectes i experiències vitals- així com algunes de les principals influències que va poder experimentar en els primers anys de la seva carrera. Noms tan diversos com els de Picasso o Munch, “passant per Goya, Van Gogh, Gutiérrez Solana o Nonell”. Un artista, però, que -expliquen des de la Fundació Vila Casas- “de mica en mica crea el seu propi imaginari expressionista valent-se d’un llenguatge cada cop més gestual o cal·ligràfic. Flâneur incansable, extreia igualment les seves fonts d’inspiració de la vida del carrer i dels seus autors de capçalera, com ara Stevenson, Conrad o Monfreid, tots ells narradors de dramàtiques aventures en el mar viscudes en primera persona, que l’artista va recrear de manera molt personal”. La mostra ha estat comissariada per Sílvia Martínez Palou i Àlex Susanna, i s'organitza segons l'època i el lloc de residència al llarg del seu breu, però intens i fructífer periple vital. Les singladures comencen a Barcelona (1970-1985) i Sevilla (1985-1990), i prossegueixen amb freqüents estades a Marràqueix i Madrid (1990-2000).

LA PRÒXIMA MUTACIÓ

Caixaforum, fins al 17 de febrer

Últimes setmanes per visitar una exposició d'art radicalment contemporània -des del seu títol, de fet- que interpel·la l’espectador. A diferència de tantes altres ocasions, difícilment pot ser indiferent a la temàtica de la mostra, concebuda

en el marc del programa Convocatòria de Comissariat, com a invitació a pensar el món des de la interrelació d'actors mai del tot aliens, és a dir, en termes d’una col·laboració constant i necessària. El comissari d’aquesta, Xavier Acarín Wieland, reuneix creadors de generacions diferents -com Nacho Criado, Eva Fàbregas, Dora Garcia, Wolfgang Tillmans, Fèlix González-Torres, Antoni Llena, Àngels Ribé o Francesc Torres, entre molts altres- que convergeixen en la intenció d'aportar, amb els seus llenguatges respectius, noves pautes per a la comprensió personal de l'actualitat. Al costat de la sensibilització ecològica, i la comprensió orgànica de la vida, apareix en primer pla la qüestió de la pandèmia. Manifestació simptomàtica d'un anhel per comprendre -constitutiu de l’esser humà, deia remotament Aristòtil- que l'actual crisi sanitària apunta des de la necessitat de trobar ponts, i aprofundir en la interrelació de persones i cultures amb una urgència nova -per a la majoria de nosaltres-, inclús si realment és nova. Només cal pensar en els desastres perpetrats per l'home durant el segle XX. En paraules dels organitzadors, el virus pot ser entès com “un agent subversiu sorgit de les profunditats de la història genètica, aguaita i revela un món fràgil i incert, entramat d’ecosistemes a la vora del col·lapse”. Amb aquesta qüestió en ment, i des de la pluralitat i la interdependència -abans esmentades- “l’exposició traça com els artistes han treballat l’objecte des d’allò sensorial, íntim i efímer, per involucrar el públic afectivament. En rastrejar la performativitat de l’objecte, l’exposició busca com les zones de contacte i proximitat ens posicionen com a entitats partícips, latents i situades, amb i a dins del que ens envolta”.

BANKSY: THE ART OF PROTEST

Disseny Hub de Barcelona, fins al 13 de març

Paradoxalment Banksy s'ha convertit en part de l'imaginari col·lectiu que, en context urbà, exemplifica el que -se suposa- ha de ser, o fer, un “artista”. El seu art de la protesta -com apunta el títol de l’exposició- circula perfectament adaptat al mercat i a l'apreciació del que és artístic.

Una possibilitat, de fet, que el misteriós artista ja havia anticipat en diferents ocasions. Per quedar-nos amb les més memorables, recordem només un parell: d'una banda, el seu fals documental Exit Through the Gift Shop del 2010. Una pel·lícula on l'artista original, però sempre d'incògnit, es confronta amb la possibilitat d'imitadors menys subtils i encara comparablement mediàtics -en l'exhibició de missatges subversius, o contestataris- que es converteixen en objectes de consum com qualsevol altre producte. L'altra situació que confirma la consciència de Banksy a propòsit de la problemàtica valoració de les formes d'arts subversives -tant més innòcues, ja desproveïdes de la seva acidesa- la trobem amb la seva intervenció en el context d'una coneguda casa de subhastes, amb l'autodestrucció programada d'una de les seves obres, un cop va ser adjudicada al millor postor. L'art pop ja havia participat d'una paradoxa semblant a la que amenaça Banksy, si bé l'artista anglosaxó es mostra més incisiu i pertinaç en l'assenyalament de la contradicció. La mostra que fins al 13 de març ofereix el Disseny Hub de Barcelona compila més de 70 obres, que en gran part procedeixen de col·leccions particulars. Els formats i les tècniques emprades són summament diversos: oli, acrílic o esprai sobre llenç i fusta, serigrafies d'edició limitat, estergits sobre metall o formigó, escultures, instal·lacions, vídeos i fotografies. Per no ser aliens a la moda actual de les experiències immersives adverteixen els organitzadors que l'exposició s'inaugura amb una instal·lació multimèdia “especialment creada per a aquesta mostra donarà la benvinguda al visitant, desvetllant pistes sobre el misteriós artista, destacant les seves peces més importants i emmarcant la seva insòlita trajectòria, no exempta de polèmica”.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: