Agenda cultural Barcelona desembre 2020

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 12 / 20 

La Traviata

El Liceu, del 5 al 30 de desembre

Tres sopranos de primeríssim nivell -Kristina Mkhitaryan, Lisette Oropesa i Pretty Yende- comparteixen el rol protagonista en els diferents torns de la popular obra amb què es reobre el gran escenari operístic de la ciutat de Barcelona. Si ens vam quedar a mitges amb un Don Giovanni excepcional pel seu elenc, i que prometia emocions fortes en termes d’acció dramàtica, aquest retorn a les funcions compte en el paper de Violetta amb tres cantants portentoses, que faran que molts espectadors puguin dubtar a l’hora d’escollir la sessió, cantants que seran correspostes per Pavol Breslik i Dmitri Korchak en el paper d'Alfredo Germont. La Traviata, paradigma de melodrama vuitcentista, escenifica una de les grans històries d'amor impossible, per la implacabilitat dels elements que separen els enamorats. El toc de fulletó del llibret, inspirat en La dama de les camèlies d'Alexandre Dumas, alça el vol gràcies als dots compositius de Giuseppe Verdi, qui tenia en alta estima el sentit popular. També, per descomptat, era conscient del rebuig que podia provocar la centralitat del personatge femení, que al títol caracteritza com a “l’esgarriada” (la traviata).

La dialèctica entre l'individu i la massa, la confrontació entre espai públic i privat, la vigència de les convencions socials i les seves contradiccions, tot això s'aprecia en una posada en escena com la David Mc Vicar, que compta amb la direcció musical de Speranza Scapucci. L'assaig obert del 24 de novembre, disponible simultàniament en línia, va suposar ja un primer tast. Va permetre gaudir de l’aroma italià d'una obra que, amb tot, planteja qüestions universals, probablement irresolubles -aquelles relatives a la gestió del desig- com a perfecta contra-figura de l'òpera amb què es van haver d’aturar les funcions.

Maria João Pires & Mozart

Palau de la Música, 22 de desembre

Poder escoltar a una pianista internacionalment consagrada, amb una trajectòria d’èxits, no és senzill enguany. Certament, hem tingut l’ocasió de descobrir nous talents musicals i confirmar bones sospites i, amb tot, no està de més reconèixer en Maria João Pires

el paper de referent, de far de la interpretació. Ella, que està acompanyant la carrera de diversos joves -entre els quals el català Ignasi Cambra-, segueix tenint una meravellosa presència escènica. La seva aparença sòbria i discreta, es transforma en quant ataca una partitura. Les seves mans petites abasten i desgranen la varietat de l'espectre sonor, dinamitzant un discurs tan apol·lini com el mozartià, la seva especialitat. Al Palau de la Música l'eficient Orquestra Simfònica Camera Musicae, dirigida per Tomàs Grau, oferirà una versió del concert de Mozart que Beethoven preferia -el Concert per a piano núm. 20 en re menor, KV. 466- i per al qual ell mateix va compondre les cadències (passatges de piano sol, habitualment virtuosos, que poden ser improvisats a l’estil del jazz). Un concert que en efecte sembla aventurar-se en la sensibilitat romàntica, i que s’ha volgut programar, en aquest cas, junt amb la simfonia més exultant i magnificent del geni de Salzburg -la Simfonia núm. 41 en do major, KV 551-, l'última que va compondre i que habitualment és referida com "Júpiter".

Societat Doctor Alonso

Mercat de les Flors, del 9 al 12 de desembre

Una proposta atrevida, la de la Sociedad Doctor Alonso, que entaula un diàleg entre les arts audiovisuals i la dansa, portant aquesta aliança -val a dir que freqüent, en l'era de la digitalització- a un grau d'expressivitat que transcendeix

les limitacions epocals, confonent temps passats i futurs. Inspirada en l'obra cinematogràfica Andrei Rublev (1966) de Tarkovski, aquesta "Paniconografia" revela, a través de la figura històrica d’aquell pintor d'icones rus (1360-1427) la possibilitat d'una nova estètica, una nova manera de concebre la tasca pròpiament artística. L'ús de la "perspectiva invertida" -adverteixen al web del Mercat de les Flors- incorpora a qui visiona en allò que és vist, diluint les fronteres de la realitat i la representació, situant el que és representat en el mateix pla que la realitat ordinària. Així doncs, no s'esperi que aquesta funció escènica reprodueixi alguna història o traslladi un discurs interpretatiu. Més aviat juga la carta de la suggestió onírica, una narrativa estèticament arriscada i una mica pertorbadora, gràcies al caràcter hipnòtic de la música i al poder evocador de les figures i imatges en moviment. L'obra es va interpretar en el prestigiós Festival Temporada Alta, festival que participa en la producció al costat del Festival Alt de Vigo i la Fundació Catalunya la Pedrera.

MIREIA FARRÉS I MERCÈ HERVADA

L'Auditori, 16 de desembre

Trompeta i piano són instruments òbviament populars, molt presents en l'imaginari col·lectiu, però poques vegades s'escolten aparellats en una sala de concerts. Els timbres contrasten tant com les seves respectives formes de crear

i emetre el so. Aquest contrast, precisament, habilita una riquesa de matisos captivadora, i l’alternança entre moments evocadors i altres de caire més proper a l’experimentació. Mireia Farrés és coneguda sobretot dels espectadors de l'Auditori, per les seves encomiables prestacions com a solista de l'Orquestra de Barcelona i Nacional de Catalunya, mentre que Mercè Hervada és una pianista contrastada, que ha ofert recitals i enregistrat un disc amb la trompetista per a la discogràfica SEED. A la sala de cambra de l'Auditori el programa que oferiran ambdues coincideix en gran manera amb les peces de la gravació, que compta amb obres de compositors de principis de segle XX com Enescu i Hindemith, però també radicalment contemporanis, com Richard Peaslee o Salvador Brotons.

Valentina Lisitsa

Palau de la Música, 16 de desembre

El dia que se celebra el 250 aniversari del naixement de Beethoven és una data especialment oportuna per a la programació d'un concert com el protagonitzat per Valentina Lisitsa, que se centra en la seva faceta compositiva més personal, deixant de banda els quartets de corda. Parlem, òbviament, de les sonates

per a piano. Representaren per a ell, en certa manera, un espai d'experimentació, de diàleg amb un mateix i autoconeixement, i també de virtuosisme de cara al públic, amb picades d'ullet a mecenes i girs d'expressivitat recognoscible. Beethoven era conscient de la seva excepcionalitat, i encara que no la patrocinava empresarialment com un Paganini en termes d'espectacle virtuós, les profunditats emocionals de les seves composicions eren reconegudes. I és que Beethoven alarmava i fascinava a parts iguals. La varietat de les sonates escollides dóna mostres de la seva evolució compositiva fins al període de maduresa, i de l'abast de la seva revolució. La pianista russa, que ja ha visitat el Palau, és una intèrpret excepcional, de tècnica refinada i un atreviment fora del comú. Els assistents a la sala gran de Palau poden estar segurs que escoltaran versions vehements, fidels a l'esperit de Beethoven.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 12 / 20

Vilallonga, l'ull interior

Fundació Vila Casas, fins al 20 de desembre

Fins al 20 de desembre a la sala Espais Volart pot visitar-se la mostra de Jesús de Vilallonga (1927-2018), artista català amb una personalitat i llenguatge pictòric fascinants. No obstant això, va passar desapercebut per al gran públic i també per a molts especialistes. Potser perquè el gruix de la seva carrera el va desenvolupar al Canadà, després de fer estades a París, on es va impregnar de la influència del surrealisme, el simbolisme i el manierisme. El caràcter oníric de les seves creacions -l’expressió que titula l'exposició, "l'ull interior", deriva de Freud- és tan evident com el seu domini del dibuix. Fet que realcen els organitzadors: "Dotat d'un domini exquisit del dibuix, substituint l'oli per la pintura al tremp d'ou i amb un afany experimental incessant que el porta a practicar el collage, el gravat, l'escultura, la il·lustració de llibres i l'art digital, la seva obra se'ns lliura com un esplendorós exercici de llibertat creativa que ens pot fer pensar alhora en les poètiques dels grans lírics del segle XX com Joan Ponç o Marc Chagall".

Dones a les ones

Museu d'Història de Catalunya, fins al 21 de febrer

Dones a les ones, que es pot visitar al Museu d'Història de Catalunya fins al 21 de febrer de 2021, ofereix un recorregut històric per les diferents èpoques i formes de participació de la dona en el món

de la Ràdio, des de la condició d’oient a -sobretot- el paper exercit professionalment: locutores, editores, col·laboradores externes, productores, tècniques de so, periodistes, directores de ràdios municipals, guionistes, etc. A més del material gràfic que documenta el paper de moltes de les seves artífexs, s'inclou una generosa mostra de locucions radiofòniques, que sonen a les diferents sales i que poden descarregar-se a través de codis QR. L'exposició suposa així mateix una reivindicació, en la mesura que il·lustra el poder de suggestió del mitjà i, per tant, el condicionament i reforç dels rols de gènere en cada període històric.

Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya

Fundació Vila Casas, fins al 17 de gener

Projectada virtualment, en un primer moment, l'exposició Càpsules de confinament: art i pandèmia a Catalunya va sorgir en el context de confinament indefinit. Des de la Fundació Vila Casas es va proposar reunir obres d'artistes que mostraran

la seva particular experiència, en aquesta situació d'emergència sanitària i excepcionalitat, en un clima d'incertesa. Els organitzadors expliquen que volien “anar recollint un seguit de testimonis escrits i visuals durant els dies que durés el confinament: un període de durada incerta que va acabar allargant-se dos mesos i mig, però que en el cas de molts museus es va traduir en tres mesos. Això explica el centenar exacte de ‘càpsules’ aplegades en aquesta exposició, així com el seu caràcter transgeneracional, eclèctic i pluridisciplinar”. El caràcter virtual de la mostra es va materialitzar amb la reobertura dels museus, oferint al públic aquestes 100 càpsules, representatives de la particular vivència del confinament, i d'algunes de les reflexions que se'n deriven, ja en positiu, de l'experiència que ens ha tocat viure. Carlos Pazos, Anna Malagrida, Jordi Mitjà, Eulàlia Valldosera, Antoni Llena, Àngels Ribé, Ignasi Aballí, David Bestué, Eugènia Balcells, Mabel Palacín, Serra de Rivera, Jordi Bernadó o Yago Hortal són alguns dels 100 artistes que participen en l'exposició, visitable al Museu Can Framis fins al 17 de gener de 2021.

World Press Photo 2020

CCCB, fins al 20 de desembre

Un any més, una de les cites fonamentals per recuperar els moments àlgids del periodisme fotogràfic, el World Press Photo, és acollit pel CCCB. La captació de realitats conflictives, o que testimonien

situacions d'injustícia -i així les denuncien-, és una nota característica del certamen. Es retroba, per tant, en l'exposició organitzada per la Photographic Social Vision, que pot visitar-se fins al 20 de desembre. Una exposició que presenta les obres -fotografies i creacions multimèdia- premiades i també finalistes en les seves respectives categories, moltes de les quals inèdites. Els organitzadors de l'esdeveniment recorden que tres fotògrafs espanyols figuren entre els guardonats -els barcelonins Ricard García Vilanova i Ramón Espinosa, i el sevillà Antonio Pizarro Rodríguez- i adverteixen de les diferents modalitats de visita al Centre de Cultura Contemporània, havent-se preparat un format virtual a través de plataformes digitals.

Fina Miralles. Soc totes les que he sigut

Macba, fins al 5 d'abril

La carrera de l'artista Fina Miralles es va iniciar en una època en què la repressió estava encara present de manera fàctica i en les mentalitats dels ciutadans. La seva obra s'enfronta a l'entorn "hostil, limitador i castrador" -segons expliquen els organitzadors de la mostra-,

un entorn en què "la censura controlava qualsevol forma d'expressió, sota imperatius morals". Al Macba fins al 5 d'abril, l’original proposta de Fina Miralles sorteja moltes d’aquelles limitacions, qüestionant així mateix el tipus d'art acadèmic que s'ensenyava llavors a les escoles d'art. El títol de la mostra comissariada per Teresa Grandas, "Sóc Totes els que he sigut", evidència no només la pluralitat de possibilitats que tot ésser humà -en aquest cas, una artista- atresora, sinó que dóna a entendre la quantitat de possibilitats de representació de la realitat pròpia, plasmades aquí en suport fotogràfic o en instal·lacions. Es tracta, en ambdós casos, d'intervencions artificioses, desplegades a plena consciència, per tal de despertar la perplexitat en la percepció de la realitat i desafiar la noció d'una identitat tancada i definitiva.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: