Com acostumo a fer cada tarda, dimecres, 18 de maig, vaig aparcar la moto a la cantonada de Trinxant amb Sant Antoni Maria Claret per anar a entrenar una estona al DIR Maragall. Vaig col·locar el mecanisme antirobatori que s’enganxa amb el manillar, el vaig tancar amb clau i vaig obrir el bagul del darrere per agafar la bossa amb la roba d’esport i les vambes. Una sèrie d’accions sense cap transcendència especial si no fos perquè, a diferència de la resta de tardes, em vaig deixar les claus posades a la moto.
D’això no en vaig ser conscient fins al cap de dues hores quan, a la sortida del gimnàs, vaig començar-les a buscar sense èxit per totes les butxaques. El primer que vaig pensar és que me les havia oblidat a la taquilla del DIR, però abans de fer mitja volta i tornar-hi a entrar vaig tenir la certesa que, efectivament, me les havia deixat a la moto. Ja has llepat, Francesc –vaig pensar immediatament perquè, posant-me en el pitjor dels escenaris vaig donar per fet que m’haurien robat la moto. Per tant, em vaig dirigir al xamfrà on l’havia deixat aparcada amb el convenciment que s’havia convertit en l’escenari d’un robatori.
Contra tot pronòstic, però, la moto seguia on l’havia deixat dues hores abans. Les claus, a primera vista, semblava que efectivament havien volat, però em vaig adonar que hi havia una petita nota enganxada amb cinta adhesiva al manillar de la moto amb un missatge breu que només jo –el propietari de la moto i, per tant, de les claus, podia entendre–: “Quatre Bar, Trinxant con Sant Antoni Maria Claret”. Vaig alçar el cap i a l’altre costat de carrer vaig veure que hi havia un bar amb aquest nom. Me n’hi vaig anar i, sense més, el propietari em va tornar les claus. Sobre l’autor d’aquella bona obra només em va saber dir que era un home del barri que sovint passava per allà –per la lletra, la bona lletra, vaig donar per suposat que era una persona gran– i encara que m’hauria encantat trobar-lo i, com a mínim, convidar-lo a un cafè o una cervesa em vaig haver de donar per satisfet pregant-li que li donés les gràcies de part meva. Gràcies per no haver-me robat la moto, per descomptat, però també gràcies per no haver passat de llarg i deixat les claus posades com hauríem fet el comú dels mortals, entre els quals em compto. En qualsevol cas, gràcies, benvolgut conciutadà desconegut per haver-te pres la molèstia d’agafar les claus de la meva moto, portar-les al bar i escriure una nota que em permetés recuperar-les.
Commogut per aquella bona acció vaig agafar la moto amb una estranya sensació d’estar en deute. No necessàriament amb aquella persona anònima que amb tota probabilitat acabava d’evitar que em robessin la moto sinó, en certa manera, amb la societat en general. Ho dic sincerament: espero que aviat se’m presenti l’ocasió d’ajudar algú desconegut que ho necessiti.
Hom pot pensar que això que explico és un cas aïllat i gens representatiu. Esteu asseguts? Doncs continueu llegint: Uns dies després, l’usuari @LMiliu detallava a Twitter que, aquell matí, el seu cunyat havia patit un infart a la carretera de les Aigües i que una noia que passava per allà li havia fet un massatge cardíac fins que havia arribat l’ambulància i se l’havien endut al Vall d’Hebron. La desconeguda li havia salvat la vida! @LMiliu ho feia públic a través d’aquesta xarxa social perquè la família del salvat in extremis volia agrair a la salvadora anònima aquella bona obra. I Twitter va fer la seva màgia: l’heroïna d’aquesta història és la Tina Montaner, una jove que, com cada dia, havia sortit a fer esport per la carretera de les Aigües quan es va trobar un home estès a terra que treia escuma per la boca i a qui rodejaven quatre persones visiblement superades per la situació. La Tina, que havia fet un curs de primers auxilis temps enrere, en lloc de pensar “ja s’ho faran” i continuar trotant carretera enllà va decidir intervenir-hi i va salvar la vida de l’infartat. Que aquell desconegut se n’havia sortit, la Tina se’n va assabentar justament a través de la piulada del cunyat.
D’exemples de bondat com aquests segur que n’hi ha molts més dels que ens pensem. El problema és que no s’expliquen perquè lamentablement la bondat genera molts menys clics que les desgràcies i les misèries. Potser perquè hi estem tan poc acostumats, davant d’un acte de bondat se’ns encenen totes les alarmes. És tristíssim, penseu-hi. No apliquem mai la presumpció de bondat. Si un desconegut s’ofereix a ajudar-nos, sempre en sospitem. Pensem que darrere de tota bona acció hi ha trampa, un interès ocult, que algú ens vol aixecar la camisa o ensarronar. En realitat, crec que la bondat ens incomoda perquè senzillament encara fa més evident el nostre egoisme.
Potser perquè hi estem tan poc acostumats, davant d’un acte de bondat se’ns encenen totes les alarmes. És tristíssim, penseu-hi. No apliquem mai la presumpció de bondat
Stefan Zweig, sempre Zweig, ja ho va descriure meravellosament fa una pila d’anys: “Cada matí el diari ens fa petar per la cara guerres i crims i matances, els deliris de la política desborden la ment; però de les bondats que s’esdevenen en silenci, rarament en sabem res. I justament això ens faria falta en un temps com el nostre, perquè tota obra moral desvetlla dins nostre, a través de l’exemple, les forces verament valuoses, i tothom es torna millor persona quan sap honestament admirar la bondat”.
Doncs això, des d’aquí al The New Barcelona Post admirem la bondat i tornem-nos millors persones.
