Woody Allen en un moment del rodatge de la pel·lícula "Rifkin's Festival" a Sant Sebastià.

A propòsit de l’estrena de l’última pel·lícula de Woody Allen, “Rifkin’s Festival”

Després d'inaugurar el Festival de Sant Sebastià, l'última pel·lícula de Woody Allen, "Rifkin's Festival", s'enfronta aquest divendres a la seva estrena comercial als cinemes, és a dir, al risc de ser vista per un públic més ampli i savi que els dels crítics que solem visitar els festivals de cine. Naturalment, a Woody Allen no sembla que li preocupi gens el que pensi la gent d'ell i del seu cinema, però sí que li preocuparà, i molt, a la seva productora barcelonina, Mediapro, que és qui ha sufragat totes les despeses i córrer amb el risc.
A

aquest comentari li passa una mica el mateix que a Woody Alen, i tampoc li fa perdre la son l’èxit o el fracàs de “Rifkin‘s Festival” a la taquilla, i només té la intenció de predisposar a qui el llegeixi i a qui vegi la pel·lícula per tal que pugui gaudir molt més de les seves virtuts, les seves reflexions i la seva mirada intel·ligent cap a la vellesa, l’art, els succedanis que pretenen passar-se per art i els vells mestres del cinema europeu.

L’argument de la pel·lícula passa durant la celebració a Sant Sebastià del seu Festival de Cinema, i el protagonista és un home quasi octogenari que acompanya a la seva muller, més jove i animada, que treballa com a publicista d’un pretensiós director francès amb qui té una aventura. En fi, això seria una sinopsi mal explicada, perquè Woody Allen el que mostra al principi de la pel·lícula és una sessió d’aquest ancià amb el seu psiquiatre novaiorquès, a qui li explica el que veurem a la pantalla, i és allà on comença i acaba la història, al divan del psiquiatre (per altra banda, un territori tan propi del cinema de Woody Allen com ho és el Monument Valley al cinema de John Ford).

Woody Allen amb Wallace Shawn i Elena Anaya durant el rodatge de “Rifkin’s Festival”.

L’anterior obra d’Allen, “Un dia de pluja a Nova York”, era un cant a la joventut, als aspectes més primaverals i romàntics, mentre que en aquesta fa un tomb a la seva ànima per parlar de tot el contrari, de les xacres de la vellesa, de la tardor i de l’il·lusori (però dinàmic i eficaç) que resulta l’amor a primera vista. Els personatges essencials de son quatre: el vell que fa olor a Woody Allen però interpreta Wallace Shawn, igual d’indecís, maniàtic i confús que ell; la seva dona, Gina Gherson, una actriu amb mirada i gestos llaminers; el director francès que encarna amb sentit de l’humor i de la paròdia Louis Garrel, i l’estrella de la funció, Elena Anaya, una atractiva doctora a la qual visita amb hipocondríaca insistència aquest home vell i nàufrag ja en el seu propi matrimoni.

Per gaudir de “Rifkin‘s Festival” un no s’ha de quedar amb la cosa efervescent i trivial del seu argument, que, en efecte i com en tants altres títols seus, només és una excusa per fer que ballin en ell les seves habituals reflexions existencials, que sempre serveix amb grans dosis de cinisme i amb el seu particular sentit de l’humor: les seves opinions sobre la simplicitat de la vida, l’amenaça de la mort, l’aspecte més tèrbol de les relacions amoroses, l’obsessió religiosa, la banalitat intel·lectual o la pretensió de l’art “modern” són només alguns dels bassals que li agrada trepitjar.

Louis Garrel, Gina Gershon i Wallace Shawn en una de les escenes de la pel·lícula.

Rifkin‘s Festival” també farà gaudir a tots aquells que encara conserven una mirada nostàlgica cap al cinema europeu i les seves figures clàssiques, com Bergman, Fellini, Truffaut, Godard o Buñuel. El seu personatge central, un octogenari que ens explica (en una sessió terapèutica amb el seu psiquiatre) els dies viscuts al Festival de Sant Sebastià, i que troba a faltar el seu passat com a professor de Cinema a la Universitat, trufa el seu relat amb somnis d’aquelles velles pel·lícules i “reviu” alguns dels seus grans moments amb els personatges i circumstàncies de la seva aventura donostiarra.

En aquest aspecte Woody Allen es llueix, ja que posa en escena (calca) seqüències de “Jules et Jim”, de “À bout de souffle”, “L’àngel exterminador”, “Persona”…, amb els seus actors, l’Elena Anaya, Louis Garrel, Gina Gershon i Wallace Shawn…, en un graciós intercanvi de papers amb Jeanne Moreau, Liv Ullman, Bibi Andersson, Belmondo, Jean Seberg, amb l’excepcional guinda de veure a Christoph Waltz en el paper de Mort en la cèlebre escena d’escacs de “El setè segell”.

L’il·lustrador Jordi Labanda ha dissenyat el cartell de la nova pel·lícula de Woody Allen.

I si tot això no és suficient per a l’espectador per divertir-se amb l’última pel·lícula d’Allen, gaudirà, sens dubte, d’aquesta barreja de mirada que el gran fotògraf Vittorio Storaro i la intel·ligència de Woody Allen fan sobre la ciutat de Sant Sebastià, tan bonica, lluminosa i “turística” com aquella altra que li va donar, fresca, divertida i tòpica, a la nostra ciutat amb “Vicky Cristina Barcelona”..