Cesc Casadesús (Barcelona, 1964) és un ballarí, coreògraf i gestor cultural català que porta al capdavant de la direcció del Festival Grec de Barcelona des del 2016. Aquest any afronta una edició més pausada que les dues anteriors, marcades per la covid, però amb ganes de “fer de Casadesús de debò”.
— Senyor Casadesús, situï’m: quin és el gran problema amb els públics? Tothom parla aquestes setmanes d’un fenomen que afecta totes les arts escèniques. Fins i tot s’organitzarà un congrés internacional sobre el tema a Barcelona.
— No és un fenomen de Barcelona, sinó de tot Europa. París està fatal de públics, Madrid també, Brussel·les… No ens hem de flagel·lar. En part té a veure amb la postpandèmia, sí, però segurament ve d’abans. La baixada és notable, però també veiem que ho pateixen disciplines com la música clàssica. Des de fa anys que personalment tinc al cap el tema dels públics, perquè m’he dedicat molt (i encara em dedico) a l’escena contemporània. I quan vas al tema contemporani, més val que t’espavilis per trobar el públic: mediació, captació, xarxes… No es tracta de buscar-lo per vendre, sinó per transmetre. Aquesta és la clau: oferir algun missatge.
— I aleshores, si ve d’abans, quin diagnòstic té?
— Primer hi ha un tema generacional (la pandèmia, a més ha afectat sobretot la gent gran). Després tenim el gran fenomen, el del canvi d’hàbits (els mòbils, les sèries, què t’he d’explicar). I també la tendència de la gent a fugir de la ciutat i anar a la natura, hi té alguna cosa a veure. Ara bé: la gent també vol estar en grup, sortir de la bombolla individual, connectar presencialment. Paradoxalment ens cal una inversió en comunicació digital, però per establir una connexió no digital. I un altre tema del qual parlem molt, però que ens costa posar-hi les banyes: l’educació i la formació. Les arts estan encara massa apartades del sistema educatiu.
— En parlem des de fa temps, sí.
— Sí, i compte: França ha invertit moltíssim en aquest lligam entre ensenyament i arts però, en canvi, també pateix una forta davallada de públic. Digues-me: què funciona bé, ara, en públics?
— Els festivals de música.
— Exacte. Una bassa d’oli. Per tant, hem de fer del teatre un gran esdeveniment de lleure. I això sense oblidar que, en els espectacles teatrals, les obres que funcionen bé són precisament les més exigents: mira Arquillué, mira Broggi, mira la Calòrica. La gent té, en definitiva, ganes de veure coses importants. Saber que assisteixen a un gran esdeveniment. Per distreure’t ho fas en grup, sortint a divertir-te, i està molt bé. Però el pensament busques que et doni llum, a tu, de forma personal.
“Hem de fer del teatre un gran esdeveniment de lleure”
— Què hi ha, de Casadesús, en aquest Grec?
— Potser és el primer Grec on puc fer de Casadesús de debò, ja que la pandèmia ens va limitar molt (i això que vam ser de les poques ciutats europees que vam mantenir el festival de teatre). De totes les meves experiències anteriors (el pas per l’Atlàntida de Vic, el Mercat de les Flors, el MACBA…) hi podem detectar, suposo, l’intent d’equilibri entre allò popular i allò excel·lent. La meva batalla personal és introduir la gent en la contemporaneïtat, fer de l’art contemporani una cosa popular. Trobo que hem bandejat massa l’art popular, i ara penso en els cors de Clavé, o en els Pastorets, per exemple…
— És el que deia Xavier Albertí sobre el Paral·lel, més o menys, no?
— Exacte. Pitarra no va ser mai elitista, i en canvi era profundament modern. El meu objectiu és que ser contemporani no sigui identificat amb difícil, o elitista.
— O trist.
— Hem intentat fer un Grec molt optimista, molt potent, com una ampolla de cava destapant-se. Res de fer-ho a mitges, llençar un gran petard, que hi hagi alegria. Veuràs que al cartell hem recuperat el Faune, amb aquest aspecte mironià, diabòlic, popular. Volem recuperar els territoris coneguts i revisitar-los: el musical anglès, la dansa holandesa o el teatre alemany són “agafadors” que, com quan escales un cim, ajuden la gent a recuperar la confiança. En certa manera fem de psicòlegs, ens toca estirar del carro, ja que per alguna raó som el festival més important de la ciutat.
“La meva batalla personal és introduir la gent en la contemporaneïtat, fer de l’art contemporani una cosa popular”
— Què us diferencia d’altres festivals de teatre europeus?
— Jo estic segur que són les connexions. Com les neurones, aquí estem tots molt connectats. Això no ho trobes en altres ciutats europees, creu-me: estem molt propers a la gent del Sònar o del MACBA… Propers físicament, vull dir, però també a l’hora de treballar. Ens trobem, en aquesta ciutat. Ens trobem tots, com en una pista d’autos de xoc, i ens sentim part d’un projecte comú encara que treballem disciplines diferents. A Madrid, en canvi, és un “o vens amb mi, o vas amb aquest”. I també a París. A Barcelona, en canvi, tothom acaba trobant la fórmula per col·laborar amb els altres. I això ens fa una ciutat tremendament creativa, un territori de connexions.
— Ara que ho dius…
— Mira: quan passejo per Barcelona, si vaig del Temple d’August fins a la Torre Glòries, per exemple, trigo 30 minuts però hi ha molta superposició de capes històriques pel camí. A Barcelona el modern i l’antic es respecten, mentre que Madrid és la postal d’una època molt concreta. Nosaltres som un mosaic, un trencadís, molt més enllà del Modernisme. Els modernistes només ho van saber modernitzar.
— I a nivell teatral?
— Barcelona és un punt massa provinciana, a nivell teatral.
— Apa!
— Sí, sí. Vull dir, massa poc curiosa. No ho és en música i en dansa, per exemple, però sí en teatre. Una mica com en les arts visuals, on tenim grandíssims especialistes, els millors, però no arriba a ser popular perquè ens vam quedar amb les avantguardes. En teatre aquí anem massa amb la fórmula de “títol conegut, actor conegut, director conegut…”, i això em temo que té un recorregut molt limitat. Cal que anem més cap a la temàtica, apostar pels missatges. Connectar: si som neurones, comuniquem-nos-les. Sacsegem-les. Hem de figurar en la lliga de ciutats inquietes, si no volem acabar repetint-nos massa. No sé si es tracta de més pressupost o de fer millor política de públics, però la responsabilitat és nostra: si volem ser una ciutat avantguardista, moderna i creativa, haurem de sortir dels cànons de sempre. El Grec és, si hi vols trobar una coherència, un intent de portar Barcelona cap aquí.
