“L’excés de turistes a totes parts s’havia convertit en un problema cada cop més gran fins que la covid-19 ho va solucionar de cop”, escriu provocadorament Tony Wheeler a En defensa del viatge (Geoplaneta, 2020), un petit assaig fet en plena pandèmia que ens convida a reflexionar sobre per què viatgem i, al mateix temps, sobre tot allò que comporta de detestable el turisme de masses. Per situar-vos, Wheeler, a més de ser un viatger infatigable, és el fundador de les guies Lonley Planet. Per tant, la seva és una opinió a tenir en compte a l’hora de plantejar-nos com serà el futur dels viatges ara que les vacunes ens permeten entreveure la llum al final del túnel.
Com és lògic venint d’algú que es deu haver fet d’or publicant unes guies de viatge que han inspirat milions de persones a rodar pel món, Wheeler és un defensor a ultrança dels viatges. Tot i això, reconeix els problemes que comporta el sobreturisme i cita com a paradigmàtics els casos de Barcelona, Amsterdam i Venècia, encara que explica que de la massificació turística no se’n salva ni el cim de l’Everest. Sobre la nostra ciutat en particular escriu: “Barcelona era sens dubte un símbol del problema, amb massa visitants que desplaçaven la població local i portaven amb ells totes les complicacions inherents al sobreturisme”. Wheeler critica especialment el turisme de creuers per ser contaminant, per contribuir poc o gens als negocis locals de les ciutats que visiten i, en darrera instància, per haver contribuït a l’expansió del coronavirus pel món.
Wheeler és un defensor a ultrança dels viatges, però reconeix els problemes que comporta el sobreturisme i cita com a paradigmàtics els casos de Barcelona, Amsterdam i Venècia
Si, tot i ser viatgers entusiastes, la pandèmia us està fent qüestionar-vos si realment seguirà pagant la pena tornar a viatjar, un cop comencem a deixar enrere la covid-19, us recomano que llegiu a Wheeler i us passaran totes les manies.
És curiós perquè aquest any que no he pogut viatjar és quan paradoxalment més m’interessa tot allò que hi té a veure. Quan surto a fer esport pels carrers de la ciutat, m’escolto el podcast d’Els viatgers de la Gran Anaconda, el veterà programa de viatges que Toni Arbonès presenta a Catalunya Ràdio. Encara que enfili carrer Marina avall, pujo al gran ventre-canoa de la Gran Anaconda que em transporta a la ciutat monàstica de Lalibela, Etiòpia, de la mà de l’arqueòloga i historiadora Irene Cordón; a Kyoto, Japó, per submergir-me en el món de les geishes amb la fotògrafa Kris Ubach o em fa recordar el perfum d’encens que no t’abandona mai quan viatges per Oman, encara que l’Alba Xandri i en Ricard Calmet s’atrevissin a recórrer pedalant les muntanyes d’aquest desconegut emirat del Golf Pèrsic i jo ho fes en tot-terreny.
Encara que enfili carrer Marina avall, el gran ventre-canoa de la Gran Anaconda em transporta a la ciutat monàstica de Lalibela, Etiòpia
També m’he aficionat als programes de gastronomia que ens fan voltar pel món i conèixer les seves tradicions culinàries. A Netflix, n’he trobat de molt interessants com per exemple Flavorful Origins, una sèrie preciosista i subtil que ens convida a conèixer les suculentes tradicions culinàries de la Xina més desconeguda. També m’encanta Street Food, sèrie molt més gamberra i que em fa enyorar els mercats sorollosos i plens de vida d’Àsia i Llatinoamèrica. I encara en vull esmentar un altre, Comida para Phil. Tot i que l’histrionisme de Phil Rosenthal pot carregar una mica, el presentador sap transmetre’t l’alegria que li provoca menjar des d’una sopa servida a peu de carrer a Bangkok i un taco a Ciutat de Mèxic a un bacallà per caure de cul en un elegant restaurant de Lisboa.
Aquest any, els amants dels viatges ens hem vist forçats a viatjar de memòria, en paraules de l’escriptor i viatger Xavier Moret. Em sembla una expressió molt ben trobada per definir aquesta manera de viatjar mentalment a partir de llibres, programes de ràdio i documentals televisius o, per descomptat, repassant fotos de viatges passats. Tant de bo que, d’aquí a uns anys, recordem el 2020 com l’any que vam viatjar de memòria perquè voldrà dir que hem pogut tornar a fer-ho de veritat.
