Plànol del Palau dels Papes, 1914. Autor: H. Wagner & Ernst Debes.

Avinyó, un passeig per l’antiga capital del món occidental

Perdre’s per aquesta petita ciutat de la Provença és fer-ho per la que una vegada va ser capital del món occidental. El poder d'antany s'albira en l'imponent Palais des Papes i el ritme calmat de qui sap que ho ha tingut tot.
H

i ha moments en què sento que necessito escapar de la ciutat. Canviar de lloc i improvisar noves rutes que m’allunyin d’aquests passejos que, gairebé sempre amb el pilot automàtic, acabes per repetir dia rere dia. No fa massa de l’última vegada. Unes setmanes, potser. No tenia destí, tampoc la possibilitat de creuar oceans com altres tantes vegades, però sí el desig de desaccelerar i traslladar-me a un lloc allunyat en el temps, però no en quilòmetres, de Barcelona. I llavors va ser quan se’m va acudir la idea de viatjar en tren cap al sud de França. Concretament a Avinyó.

Les quatre hores que hi ha entre les dues ciutats ja suposen un viatge en si mateix. El destí podria haver estat qualsevol altre, però sempre amb tren. Aquest viatjar lent per més que es tracti d’un tren d’alta velocitat compartit entre Espanya i França. Quatre hores de no tenir res més a fer que alternar mirades a través de la finestra amb la lectura quasi hipnòtica d’un bon llibre. Les pulsacions baixen gairebé per art de màgia i entens per què la literatura insisteix tant en aquest mitjà de transport com a escenari de grans aventures i trobades.

Sobri, però imponent, el Palais des Papes va ser la residència de fins a nou Papes diferents al llarg del segle XIV. Va ser un segle agitat per a la cúria. M’assalten imatges no sé si reals d’intrigues, traïcions i campi qui pugui.

Gairebé sense adonar-te’n, ets a Avinyó i en el seu casc antic emmurallat, com ja ho era al segle XIII quan aquesta petita ciutat d’olor a lavanda va començar a centrar les mirades de mig món. Però abans de perdre’m en la seva història prefereixo fer-ho pels seus carrerons de persianes de colors. M’agrada especialment aquest tipus d’arquitectura i organització urbanística tan habitual a les ciutats del sud de França: conviden a passejar sense rumb. A descobrir, entre façanes cobertes de plantes enfiladisses, places gairebé secretes en què sempre hi ha una terrassa de tendal blanc des de la qual contemplar la vida passar d’una ciutat que un dia va ser capital de la cristiandat. Va ser en l’Edat Mitjana i encara avui se sent el poder que un dia va emanar d’ella.

No importa aquí quina religió practica cadascú, ni tan sols ser creient o no, per admirar-se davant el Palais des Papes. Es tracta d’una de les majors construccions medievals que es conserven a Europa. Sobri, però imponent, aquest edifici d’estil gòtic va ser la residència de fins a nou Papes diferents al llarg del segle XIV. Va ser un segle agitat per a la cúria. M’assalten imatges no sé si reals d’intrigues, traïcions i campi qui pugui. Només travessar els seus murs em trasllado a l’abadia en la qual Umberto Eco va situar la història d’El nom de la rosa. De nou, la literatura. Origen dels nostres primers grans viatges imaginaris. Investigo a Google i, sorpresa, la història de la novel·la també passa en aquest segle XIV tan agitat. M’agrada. Em deixo portar sense presses.

Les dues hores que es necessiten per visitar tranquil·lament al Palau dels Papes passen volant entre immensos sostres i un total de 25 sales en què se celebraven les grans cerimònies i festins, però també els oficis religiosos. Es conserven alguns frescos que mostren el caràcter innovador de la pintura francesa i italiana d’aquell moment. No cal tenir una gran imaginació ni ser un gran expert per traslladar-se a aquella època.

El capvespre es reflecteix en les aigües tranquil·les del Roine i Avinyó es torna daurada. És la millor hora per acabar la trobada amb la història i dirigir-se cap al pont de Sant-Bénezet

La visita -al teu aire- es realitza amb un histopad en què pots activar les anomenades portes del temps al més pur estil pel·lícula d’aventures i traslladar-te a una reconstrucció en 3D i totalment científica de com era la vida allà dins en el moment de màxim apogeu. De tant en tant, aixeques la vista i la realitat et torna a un grapat d’adults capficats realitzant moviments una mica estranys. Estan obrint cofres, armaris o repassant les estances privades del Pontífex.

Postal del pont de St-Bénézet, Avignon, ca. 1900. Font: Library of Congress Prints and Photographs Division Washington, D.C. 20540 USA

El recorregut et porta fins a la part més alta del Palau per contemplar les vistes privilegiades de la ciutat. El capvespre es reflecteix en les aigües tranquil·les del Roine i Avinyó es torna daurada. És la millor hora per acabar la trobada amb la història i dirigir-se cap al pont de Sant-Bénezet mentre la teva ment canta la popular cançó Sobre el pont d’Avinyó. Hi va haver un temps en què aquesta construcció ara incompleta va ser l’única que existia per creuar el riu entre Lió i el mar.

Van Gogh, Cézanne, Degas, Manet o Picasso m’esperen al Museu Angladon. També els artistes contemporanis reunits en els palauets de Caumont i Montfaucon de la Fundació Lambert

De tornada al centre de la ciutat, toca sopar en un típic bistró francès, d’aquells que generen una sensació tan contradictòria entre allò decadent i deliciós. Gairebé tots estan a punt de tancar. Oblido sempre que els nostres horaris no són els de tot el món. És hivern, fa fred i només uns quants valents seguim al carrer. El carrusel que hi ha a la plaça de l’Ajuntament em retorna un gest de complicitat nostàlgic. Sembla abandonat i la temptació de pujar és considerable. Desterro la idea del meu cap i em dirigeixo al Carré du Palais, un centre enoturístic que va obrir el 2017 amb l’objectiu de donar a conèixer la gastronomia i els vins de la regió. Em demano una copa de vi negre denominació d’origen Roine i sense saber molt bé com acabo parlant de vinyes, cellers i de la vida amb Jean-Michel Guiraud, director del lloc. M’explica que a l’estiu se’n va amb la família a Martinica a iniciar una nova vida i em dic a mi mateixa que viatjar és això. Llocs desconeguts i trobades inesperades.

M’acomiado no sense la promesa d’una visita al bistró que Jean-Michel vol obrir al Carib i amb dues ampolles de vi del Roine que no sé on desaré. L’endemà toca visitar dos dels millors museus de la regió. Van Gogh, Cézanne, Degas, Manet o Picasso m’esperen al Museu Angladon. També els artistes contemporanis reunits en els palauets de Caumont i Montfaucon de la Fundació Lambert. Passejar-se per les seves sales podria computar com una obra d’art més.

De camí al Mercat de Les Halles m’aturo en un dels molts aparadors que fan olor de dolços. Compro un grapat de fruites confitades pensant en seguir conservant l’olor de la ciutat un cop sigui a casa. També un pomell de lavanda. Ja asseguda en un tamboret alt observo com el xef de la Cuisine Central del mercat prepara el plat del dia. Tot amb productes frescos i de proximitat. Avui fa olor de bolets. Acompanyen un deliciós capó rostit amb gnocchi de patata especiada.

El mercat està tancant. Escuro la copa de vi i em disposo a recórrer per última vegada els més de tres quilòmetres de muralla que protegeixen l’essència d’Avinyó. Ja sóc a l’estació del tren. Somric. Per davant, quatre hores de viatge cortesia de Renfe-Sncf per acabar d’assaborir el viatge i d’entendre el perquè del relax que ens proporciona com espècie el fet d’escapar del nostre dia a dia. Tant hi fa que siguin dos dies. A vegades, n’hi ha prou.