Agenda cultural món març 2019

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 03 / 19 

CAMERON CARPENTER

París, 23 de març

Si un músic sembla reunir avui en dies els elements tòpics de l'enfant terrible, aquest és Cameron Carpenter. L'acurada estètica punk contrasta amb les connotacions que tradicionalment acompanyen al complex instrument que toca -l’orgue- amb la solvència i el desvergonyiment d'un virtuós postmodern. El seu look pot semblar agressiu i per a alguns potser superficial, però posseeix un discurs -una capacitat per expressar el seu criteri en públic- que realment desarma al més crític. La gastada comparació amb Glenn Gould és temptadora, però l’excentricitat en sí mateixa no pressuposa cap vincle artístic. El programa escollit per Carpenter per la seva recital a la Philarmonie de Paris, això sí, ens remet inevitablement al pianista canadenc. Doncs en la primera part interpretarà les mítiques i virtuoses Variacions Goldberg, mentre a la segona oferirà una transcripció per a orgue feta per ell de la Simfonia núm. 2 de Howard Hanson. Un doble repte, del que gaudiran sens dubte els assistents.

Falstaff

Nova York, 2,5,8,12 i 16 de març

La Metropolitan Opera de Nova York prossegueix la seva temporada de grans posades en escena amb protagonistes de primer nivell. Si fins al 2 de març pot gaudir-se de La fille du régiment,

amb la consolidada i estel·lar parella que conformen Pretty Yende i Javier Camarena, a aquesta òpera romàntica li segueix Falstaff, basada en un personatge concebut originàriament per Shakespeare (figura a diverses de les seves obres teatrals). En l'òpera de Verdi es transita per registres distants, hi ha espai per a l'humor i per la llàstima, per a l'autocrítica severa i fins i tot la compassió. En la celebrada posada en escena de Robert Carsen -una adaptació de gran èxit, convertida pràcticament en clàssica- i la història d'aquest gran histrió, vividor i covard, es representa amb una mena de minimalisme fastuós, una escenificació de tall realista que inclou elements (proliferació de cornamentes, sobre el cap de cantants i actors) que donen a entendre que sempre hi ha alguna cosa més, invisible als ulls: una realitat surreal que se sobreposa o solapa. L'elenc el composen cantants com el baríton Ambrogio Maestri, qui "des del seu debut al Met en la temporada 2013-14, duu a terme una representació més real que la realitat. La contundent producció de Robert Carsen -que mou l'acció a la postguerra d'Anglaterra als anys cinquanta- presenta un repartiment excepcional que inclou la soprano Ailyn Pérez com Alice Ford i la soprano Golda Schultz com Nannetta".

NETHERLANDS CHAMBER ORCHESTRA AND SHEKU KANNEH-MASON

Amsterdam, 16 de març

Tornem inevitablement a una de les sales més històriques, el Concertgebouw d'Amsterdam, per recomanar el concert d'un solista, Sheku Kanneh-Mason, que va esgotar entrades al Regne Unit,

fins al punt que en algun cas van haver de modificar els emplaçaments per donar cabuda a més públic, tenint en compte l'expectació generada. Aquest jove intèrpret, membre d'una nombrosa família de músics, posseeix un talent molt remarcable, del qual ha deixat constància en sales de concert, platós de televisió i casaments reals (el del príncep Guillem, per ser més exactes), a més d'haver gravat un meravellós disc de debut, amb obres dispars, "serioses" com un concert de Shostakovich o més populars, com la versió d'un tema de Bob Marley, passant per la reverència mostrada a Pau Casals, amb la interpretació de dues de les seves peces. Al concert del Concertgeboow, com a solista al capdavant de la Netherlands Chamber Orchestra, les sves millors arts es posaran al servei de la lluminosa partitura que Haydn va compondre per al violoncel.

Fundación Scherzo. Grigory Sokolov

Madrid, 4 de març

Grigory Sokolov és un dels pianistes més atípics dels últims temps -per la seva peculiaríssima posada en escena, la seva forma de ficar-se dins el piano i desentranyar la partitura semblaria d'una altra època- i, en qualsevol cas, un dels músics que millor fidelitza al públic.

Fins unes setmanes abans no adverteix el programa, sabent que la importància rau en la interpretació, més que en les obres interpretades. El seu compromís amb la música és total. El pianista rus s'entrega en cos i ànima al llarg de les peces seleccionades (en el present recital, obres de Brahms i Beethoven) així com en el reguitzell de bisos -habitualment 6- que, per pur plaer regala al seu públic, en el que ve a ser una tercera part del recital, en exclusiva per als més fanàtics. Els auditoris acostumen a quedar-se pràcticament plens fins tard -la majoria dels assistents acaba aplaudint en peu- mentre Sokolov se'n va amb la mateixa expressió reservada, però -creiem- amb la satisfacció de la feina ben feta.

Simfonia núm. 2 de Gustav Mahler

Venècia, 9 i 10 de març

Lloc mític, com pocs n’hi han al món, el Teatre de la Fenice és un espai en què s'interpreten òperes, però també concerts d'indubtable atractiu, com el present, en què la veu també posseeix un protagonisme molt notable.

Es tracta de la Simfonia núm. 2 de Gustav Mahler, també coneguda com "Resurrecció" per l'atmosfera espiritual i la promesa de salvació que sembla emanar de les seves intensos moviments, alternant passatges de pur estatisme amb declamacions eixordadores, que requereixen el compromís de l'orquestra. El director Myung-Whun Chung serà l'encarregat d'aixecar aquest intricat edifici mahlerià junt amb la soprano Zuzana Markova i la contralt Sara Mingardo. L'emoció està assegurada, quan aquesta última pronunciï les paraules del poema "Urlicht" (llum primordial), present en la compilació Das Knaben Wunderhorn, que Mahler utilitzà en diverses ocasions. Mai, segurament, amb una bellesa tan afilada.

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 03 / 19 

Leonard Bernstein. A New Yorker in Vienna

Viena, fins al 28 d'abril

Inaugurada a finals de l'any en què celebrem el centenari del naixement de Leonard Bernstein, l'exposició organitzada pel Museu Jueu de Viena se centra en l'empremta deixada pel director i compositor americà. A New Yorker in Vienna no es conforma amb oferir el testimoni de la seva tasca artística al capdavant de l'Orquestra Filharmònica,

sinó que també dóna cabuda a materials en què Bernstein expressa el seu parer en relació a alguns dels temes més delicats i importants de la societat austríaca, i per extensió de la història i cultura europea. Es recorda, en aquest sentit, que Bernstein "portava una jaqueta tradicional austríaca a Viena, "teràpia contra el nacionalisme alemany" -com va dir ell- i re-introduí en els programes de la Filharmònica de Viena, tot i la resistència inicial, al menystingut Gustav Mahler, i fins i tot va exercir un paper en la política domèstica austríaca".

Franz Marc / August Macke. L'aventure du Cavalier bleu

París, fins al 17 de juny

A partir del 6 de març es pot visitar al Musée de l'Orangerie de París una exposició centrada en les obres de Franz Marc i August Macke,

artistes habitualment titllats d’expressionistes, per la seva paleta de colors i el tipus de traç, però que així mateix inclouen elements simbòlics, absents en alguns dels seus compatriotes de moviment. Franz Marc i August Macke van ser amics, i van compartir el seu interès per la pintura Gauguin i Van Gogh, que van descobrir a París. D'aquí l'interès per la natura que els seus quadres primerencs revelen, i que donaria pas a una aproximació a l'abstracció de les formes, típicament expressionista. Es mantindrà la figura, i fins i tot la referència a la natura, però transmutada -ja sense necessitat de pintar a l'aire lliure i experimentar-la directament. En aquest sentit, els cavalls blaus de Franz Marc inspiraran el títol de la revista Der Blaue Reiter, en què Kandinsky pren part arran de la seva trobada a 1911. Només tres anys després tant Macke com Marc són cridats per lluitar al front, on moriran.

Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre

Madrid, fins al 19 de maig

Després de l'excel·lent resposta que va rebre per part del públic l'exposició Toulouse-Lautrec i l'esperit de Montmartre a Barcelona, al Caixaforum de Madrid pren el relleu.

Sens dubte la mostra suposa una excel·lent notícia per als amants de l'art del XIX i de les avantguardes. Doncs va ser Montmartre, en el context d'un barri marginal, la llar d'artistes i ànimes sense massa afeccions materials, en què es desenvoluparen algunes de les tendències més influents per a l'art del s. XX. Un art absolutament anti-acadèmic, que, en efecte, creix al marge de normes i del "bon gust" establert. Toulouse-Lautrec, pintor vocacional d'origen aristocràtic, va quedar atrapat en el món de la celebració, d'una manera no sempre plaent. Va experimentar com pocs el doble tall de la bohèmia: d'una banda, la seva ductilitat moral, font d'una creativitat frenètica que seria plasmada fins i tot en suports efímers, com cartrons o cartells anunciant espectacles de cabaret (malgrat la qual cosa transcendirien, convertint-se en veritables icones pagans, massivament reproduïts); d’ altra banda, els excessos d'horaris i costums que la seva fràgil salut no suportava del tot bé. A la seva mare va escriure, quan era un jove de només 22 anys: "M'agradaria explicar-vos una miqueta què faig, però és tan especial, tan 'fora de la llei' que, de ben segur, el pare diria que sóc un marginat. He hagut de fer un esforç molt gran perquè com bé sabeu, contra la meva voluntat estic vivint una vida bohèmia i no em puc acostumar a aquest ambient". Aquesta magnífica exposició recrea el microcosmos febril del turó més canalla de l'època, emplaçament en què els espectacles circenses i el cabaret -divertiments populars, estimulants per als artistes- estaven a l'ordre del dia, així com també la sàtira, reproduïda gràficament a través de la caricatura. El gran públic descobrirà obres tan interessants com les de Théophile Alexandre Steinlen, Georges Bottini o Jean Veber, i podrà delectar-se amb l'habilitat d'un Toulouse-Lautrec que no només és responsable del figurativisme de traç gruixut i colors vívids, mitjançant el qual retrata els protagonistes d'aquell elevat submón, sinó d'una sèrie d'obres que estan perfectament a l'altura dels dos postimpressionistes més coneguts, Paul Gauguin i Vincent Van Gogh, influint -com aquells- en el futur prodigi parisenc: Pablo Picasso.

HEAVEN AND EARTH: ALEXANDER CALDER AND JEFF KOONS

Chicago, fins al 24 de març

Fins al 24 de març, el Museu d'Art Contemporani de Chicago exhibeix una mostra en què convergeixen les creacions de dos artistes del segle XX respectivament dotats d'una marcada idiosincràsia, segons la qual difícilment semblarien compatibles.

Alexander Calder va revolucionar la concepció de l'espai amb els seus mòbils, escultures falsament fixes -de fet, en perpetu canvi- que re-configuren a cada moment la seva essència com a obra d'art. D’altra banda, Jeff Koons aborda amb llenguatges diversos la inestabilitat en la qual l'ésser humà es troba implicat, moltes vegades de forma absolutament inconscient. L’element exagerat, ocasionalment estrident de la seva proposta funciona com a recordatori de les nostres rutines i hàbits de consum. L'exposició Heaven and Earth: Alexander Calder and Jeff Koons -expliquen els organitzadors- "troba un terreny comú entre aquests artistes aparentment dispars, amb les escultures inesgotables d'Alexander Calder que representen "el cel" i les celebracions de Jeff Koons d’allò mundà i el formigó com a "terra". Aquesta vinculació posa de relleu l'interès dels artistes a jugar amb equilibri i la gravetat a través de convincents declaracions escultòriques, celebrant-se els contrastos entre les altes aspiracions de l'art i les eleccions mundanes dels materials".

Fernand Khnopff (1858-1921). Le maître de l'énigme

París, fins al 17 de març

Ferdinand Khnopff es postula encara com un dels pintors més inquietants. L'exposició del Petit Palais de París -una primavera molt artística, la present, a la capital francesa- porta per títol, precisament, Ferdinand Khnopff (1858-1921), el mestre de l'enigma.

Com en els casos d'altres pintors simbolistes, en els seus quadres conflueixen elements dissonants, o com a mínim poc habituals, de reminiscències oníriques. En efecte remeten a l'espectador a un altre tipus de realitat, potser la de son, en què impera una lògica difícil d'esgrimir. L'exposició reunirà un centenar de peces emblemàtiques de l'estètica complexa de Ferdinand Khnopff, pintor, dibuixant, gravador, escultor i director de la seva obra. L'artista juga amb temes, des de retrats fins records de somni, des fantasia fins nus, i convida a somiar i reflexionar sobre la identitat". A més, la seva personalitat es podrà perfilar tant millor a proximitat de les pintures d'altres creadors: "les obres principals de Khnopff es compararan amb les d'artistes de la seva època, des Gustave Moreau fins Klimt i Von Stuck, permetent per posar-lo de nou en el context de fin-de-siècle europeu". L'exposició no s'ordena cronològicament sinó a través dels principals temes de la seva obra, que inclouen retrats de nens, intuïcions de paisatges que semblen emparentades amb la pintura flamenca i per descomptat aquella mena de mitologia tan personal, amb elements simbòlics, desplegada en contrast amb el desenvolupament pròpiament tecnològic del moment històric.

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: