Agenda cultural gener Barcelona 2019

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 01 / 19 

NOVENA DE MAHLER

L'Auditori, 17 de gener

La "maledicció de les Novenes" no només va amenaçar aquells compositors estrictament contemporanis de Ludwig van Beethoven, sent el cas de Schubert el més descoratjador (va albirar la possibilitat de copar el protagonisme un cop desaparegut aquell, però sense gaire èxit, ja que ell mateix moriria poc després). Un altre dels més grans simfonistes de tots els temps, Gustav Mahler, també va arribar a la Novena, l’última simfonia completada en el seu temps de vida. I ell mateix era conscient de la notorietat de la numeració -qui sap si advertit per aquella tradició funesta- com es desprèn del fet que arribés a considerar aquesta enorme obra en termes de Rèquiem. Una obra que, com en el cas de Schubert, tampoc va arribar a interpretar en vida i a propòsit de la qual Leonard Bernstein, inflamat mahlerià, va expressar entre els seus íntims que Mahler l'havia compost per a ell. Més enllà de l'anècdota, es tracta d’una creació de gran complexitat, que requereix per a la seva interpretació

d'un conjunt familiaritzat amb el llenguatge del romanticisme tardà i al mateix temps obert a l'experimentació que vindria poc després, i que s'esbossa clarament en certs passatges de gran inventiva sonora. Amb més de 150 anys d'història, l'Orquestra Simfònica de Düsseldorf, sota la direcció del mestre hongarès Adam Fischer sembla, en aquest sentit, un conjunt apropiat per gestionar en la seva justa mesura els volums sonors, que s'expandeixen amb un estrany estatisme o es contrauen de manera vertiginosa, com en una espiral que bé podria reflectir, en efecte, l'experiència d'un comiat. Tant la irrupció d'un tema que suggereix la mort com la presència del gènere de la marxa fúnebre -paradoxal forma de celebració que, tant va apreciar i emprar Mahler a les seves composicions- es donen cita en el primer i extens moviment, Andante comodo.

EMMANUEL PAHUD & ERIC LE SAGE

L'Auditori, 14 de gener

En el cas de molts instruments, fins i tot els solistes de primeríssim nivell experimenten dificultats per protagonitzar recitals o concerts -a excepció, bàsicament, de piano, violí i, a certa distància, violoncel-

ja que no hi ha massa obres compostes per a ells i, per motius conseqüents, el públic no es troba familiaritzat amb el repertori que en efecte existeix. Les orquestres més potents són l'asil natural d'aquests virtuosos, molt requerits en les principals composicions simfòniques. És el cas del flautista Emmanuel Pahud, beneït des de fa temps com a "fenomen" -ha gravat discos i actuat en un gran nombre de recitals- però que actua com primera flauta de la Filharmònica de Berlín des de fa dues dècades, quan el va cridar el mestre Abbado. A la sala Oriol Martorell de l'Auditori de Barcelona, acompanyat pel pianista Eric le Sage, el públic podrà gaudir d'una àmplia mostra de les seves habilitats, que no són només tècniques. La capacitat comunicativa de la flauta es posa a prova en aquesta vetllada en una peça composta expressament per a ella -les Variacions en mi menor ,"Flors seques", de Franz Schubert, que de fet deriven de la cançó del cicle La bella molinera- però també en diverses transcripcions d’obres originalment concebudes per a altres instruments. Des de la Sonata per a violí en do major, K.296, de Wolfgang A. Mozart, fins a les peces en trio de Robert Schumann Fantasiestücke, op. 73 (originalment per a clarinet, violí o violoncel) passant per la Sonata per a violí en fa major de Mendelssohn, l'adaptació de la qual n’és igualment responsable Emmanuel Pahud.

Eduardo Paniagua

Sala Apolo, 24 de gener

La sala Apolo acull un concert del referent absolut de la música andalusí, Eduardo Paniagua, que interpretarà diversos instruments al costat de Pedro Berruezo i Wafir S. Gibril.

Arquitecte de formació, Paniagua va començar a destacar a mitjans dels noranta per les seves interpretacions de la música medieval creada a la península. Les diferents cultures -les tres tradicions espirituals- es troben, en aquest sentit, àmpliament representades en el seu repertori, que suma uns 150 enregistraments. Entre elles es compten "aires andalusins, peces sefardites, cántigas d'Alfons X El Savi", recorden els organitzadors de l'esdeveniment musical, els quals el qualifiquen com "un espectacle minimalista però gran en emocions que ens retrotrau a l'edat mitjana amb cançons i melodies d'aromes trobadorescos i que no oblida els grans poetes del sufisme, els poemes dels quals són amor en estat pur".

JOSEP COLOM: MÚSICA CALLADA

L'Auditori, 29 de gener

Un mestre de pianistes, músic de tècnica impecable, imaginatiu i subtil. Tot això ha demostrat ser Josep Colom en recitals i enregistraments.

Una de les últimes gravacions, que reuneix les obres de Bach i Chopin, resulta especialment representativa de la seva aproximació a les partitures, tan respectuosa i honesta que desperta una admiració poc freqüent. La seva manera d’interpretar sembla convidar a l’escolta, inaugurant per si sola l’espai-temps òptim per ser degustada. El seu modus operandi -tacte exquisit, concentració gairebé oriental amb una atenció plena i relaxada, lluny de qualsevol coerció- és idoni per a la Música Callada de Frederic Mompou, música que irromp des del silenci, que fa visible reverberacions, colors articulats amb aparent espontaneïtat.

Trio Wanderer

Palau de la Música, 31 de gener

Encara que Franz Schubert va compondre nou simfonies -o, més ben dit, vuit i mitja, si tenim en compte la peculiaritat de la penúltima, "Inacabada"- el seu reconeixement no sobrevingué precisament a les sales de concert.

A la privacitat dels interiors, habilitats per a experiències musicals més properes a l'artista, va poder-se gaudir la seva fecunda producció cambrística, d'entre la qual destaquen les seves creacions per a veu y piano, els lieder (literalment “cançons”) que, segons es creu, va assolir la xifra de de 600. Però més que per l’elevada xifra, allò que li assegurà la immortalitat artística és el caire de l'expressivitat, la seva nova forma d'interrelacionar el cant amb l'instrument de tecla, en retroalimentació calidoscòpica i no mer acompanyament. El caràcter cantabile de les melodies schubertianes, que incorporen així mateix la inefable i de vegades tremenda eloqüència del silenci, el podem trobar similarment en altres composicions de cambra, com ara als dos Trios amb piano que el prestigiós Trio Wanderer interpretarà al recital del Palau de la Música. Composicions de maduresa, que alternen passatges vibrants amb altres de gran subtilesa. Molt cèlebre -especialment per als amants del setè art- és l’Andante con moto del segon, que emprà Stanley Kubrick a Barry Lyndon a manera de leitmotiv per entreteixir les progressions i desventures del protagonista de la seva ficció. Com en el cas dels lieder, si bé exemptes de llenguatge pròpiament conceptual, aquestes composicions minimalistes demostren una fascinant capacitat per expressar o induir emocions, aproximant-se a la quadratura del cercle que suposaria posar nom a l'emoció suscitada.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 01 / 19

Estructures d'identitat. The Walther Collection

Foto Colectania, fins al 17 de febrer

Després de l'èxit obtingut amb l'exposició dedicada a Saul Leiter, la Fundació Foto Colectania, especialitzada en art fotogràfic, ha organitzat una interessant mostra sota el títol "Estructures d'Identitat. The Walther Collection”. Es tracta d'una selecció procedent de la important col·lecció germano-nord-americà, que se centra en el gènere del retrat. Un gènere que implica proximitat amb el model, la qual cosa permet explorar la idiosincràsia de la seva personalitat i eventualment revisar alguns dels prejudicis implícits en la forma més habitual de mirar. Expliquen els organitzadors: "aquesta exposició planteja com els fotògrafs de diferents cultures i períodes històrics han utilitzat el poder del retrat per afirmar o qüestionar els estereotips socials creats al voltant de temes de gènere, classe social i nacionalitat".

Per descomptat, de gran interès dins l'àmbit del retrat és l'auto-representació, la fixació de la imatge d'un mateix en autoretrat, que sol considerar definitòria de la identitat. També en aquest sentit, però, hi ha algunes qüestions a revisar. La idea que la fotografia reprodueix la realitat ha donat peu a un dels millors i més fèrtils equívocs, abonant el camp de la creativitat que és inherent a l'artifici. En la present exposició, a alguns grans noms del passat -tan importants com August Sander, Richard Avedon o Seydou Keïta- se sumen fotògrafs contemporanis de primer nivell, entre els quals Samuel Fosso, Zanele Muholi o Zhang Huan.

Creadors de consciència

Palau Robert, fins al 10 de febrer

Fins el 10 de febrer es pot visitar al Palau Robert una exposició que reuneix obres de 40 fotògrafs diferents, amb el denominador comú del compromís en la denúncia de la injustícia. "Creadors de consciència" és el títol d'una mostra que reflecteix situacions de gran duresa, que en alguns casos protagonitzen herois anònims.

No es tracta per tant d'una recreació en la barbàrie, que podria acabar banalitzant allò intolerable, sinó d'una visió coral de les experiències extremes a les que l'ésser humà es troba subjecte. És mèrit d'aquesta mostra el rebel•lar-se contra de la quotidianitat dels conflictes bèl•lics, contra la cínica habituació a la injustícia, de la qual ningú està completament lliure. Noms com els de Kim Manresa, Ana Palacios, Sergi Cámara, Carlos Spottorno, José Cendón o Alfonso Moral, per esmentar-ne només alguns, ofereixen una mirada que captiva i confronta, que impedeix que aquella nostra habitual manera de passar per sobre i normalitzar el drama es perpetuï... almenys durant el temps de visita de la mostra, el caràcter itinerant de la qual permetrà que pugui ser vista, que impacti -i qui sap, potser "creí consciència"- en els assistents de les altres ciutats a les que viatjarà.

Toulouse-Lautrec i l'esperit de Monmartre

Caixaforum, fins al 20 de gener

Últimes setmanes per visitar la fantàstica exposició que recrea la vida bohèmia d’artistes com Toulouse-Lautrec al París finisecular (fins el 20 de gener, a Caixaforum). La celebració nocturna, que tan característicament s'atribueix a la Belle Époque -unes dècades posteriors i anteriors a guerres devastadores-,

va ser retratada per creadors que, sense massa pretensions, acabarien per assentar un paradigma d'artista implicat amb la societat menys acadèmica, la dels baixos fons. Un lloc elevat com Montmartre, paradoxalment, constituïa el submón de vividors, alguns dels quals plasmarien el seu art en suports d'allò més divers. Cartrons o cartells, de factura òbviament modesta, van permetre a Toulouse-Lautrec dotar de visibilitat els espectacles de cabaret i altres moments d'esbarjo, recreant l’ambient popular de la festa. En suma, aquell peculiar espai-temps que inverteix les relacions usuals i en què -antropològicament parlant- tot sembla estar permès. La generació següent de grans artistes parisencs, Picasso al capdavant, es tornaran amb enyorança cap a aquell món, que mai queda del tot enrere.

Jaume Plensa

MACBA, fins al 22 d'abril

Una exposició fonamental, sens dubte una de les més importants durant el 2019 a la ciutat de Barcelona, és la que se centra en l'obra de Jaume Plensa (Barcelona, 1955). Escultor internacionalment reconegut i guardonat amb importants premis, la seva obra evidencia una amplitud d'influències culturals i interessos antropològics

-filosofia, música, religió, disciplines posades al servei del coneixement de l'ésser humà. “El seu objectiu no és fer objectes, sinó desenvolupar relacions i incloure’ns-hi a tots". L'exposició, comissariada per Ferran Barenblit, inclou obres de diverses èpoques, des dels anys 80 a l'actualitat. La sàvia ubicació de les mateixes dona a entendre l'amplitud de la mirada de Plensa, que no es conforma amb la representació de la figura ni tampoc es recrea en la seva completa desaparició. La tensió dialèctica, element fonamental del seu art, dona peu a la reflexió: l'espectador, al qual s'allunya de solucions definitives, es troba convidat a definir el seu propi lloc a partir de l'obra, i amb relació a si mateix. Plensa ha explicat que "l'escultura és una manera extraordinària de plantejar preguntes" i, que gràcies al dubte, a la formulació d’interrogants, l’ésser humà avança. No són enigmes, allò que pròpiament planteja la seva obra, però sí confrontacions amb el potencial de significació que cada persona atresora. Art amb majúscules, aquell de qui en no poques ocasions ens va parlar Eugenio Trías, un altre partidari de l'experiència estètica com a font d'autoconeixement.

París en Parés

Sala Parés, fins al 5 de febrer

Una de les galeries amb més història de la ciutat de Barcelona ofereix, fins al 5 de Febrer, una meravellosa mostra pictòrica sota el títol "Parés a París. À la recherche de la Ville Lumière".

Més enllà de proximitat homofònica -que sembla anunciar una empatia en l'àmbit pròpiament artístic- l'exposició reuneix l'obra d'alguns dels principals creadors catalans que al voltant del canvi de segle van tenir l'ocasió de visitar o establir-se temporalment a l'anomenada "ciutat de la llum", metròpolis de referència per als creadors de tot el món. Els organitzadors així ho expliquen: "Molts dels artistes que marxaven a París en busca d’inspiració i experimentació pictòrica retornaven replets de noves idees i, en ocasions, d’obres ja executades per tal de donar a conèixer al públic barceloní la seva evolució artística. Molts d’ells foren acollits a Sala Parés, la qual es convertí en un dels llocs privilegiats per apreciar què produïen els catalans afinats a París". Pensem en noms tan reconeguts com Ramon Casas, Isidre Nonell o Santiago Rusiñol -per esmentar només tres- les obres dels quals (respectivament: La Grasse matinée, Étude. Gitana o El Bohemi. Retrat d'Erik Satie) es poden contemplar a la galeria barcelonina.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: