Agenda cultural gener 2018 Barcelona

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions. 

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

> 01 / 01 / 18 <

ANNE SOFIE VON OTTER, MEZZOSOPRANO

Palau de la Música, 9 de gener

Escoltar en un mateix concert la mezzosoprano Anne Sofie von Otter i el pianista Kristian Bezuindehout, especialitzat en interpretacions d’època, és un veritable privilegi. En general, en els recitals de lied les grans veus s’acompanyen de noms menys coneguts, per bé que solvents. La fórmula consistent a reunir artistes de primer nivell amplifica l’interès i permet augurar una bona dosi de creativitat sobre l’escenari, en la lectura d’algunes de les més interessants obres de Mozart i Schubert. Compositors separats d’unes quantes dècades, que coincideixen en la seva excepcional facilitat per concebre melodies i la seva sensibilitat en el tractament de la veu.

JÓHANN JÓHANNSSON

L'Auditori, 31 de gener

Els compositors Steve Reich, Phillip Glass o Arvo Pärt tenen en comú la reverència i continuació que de les seves diferents propostes trobem en compositors contemporanis com Max Richter, Bryce Dessner o –en el cas que ens interessa– Jóhann Jóhannsson.

El compositor islandès, la trajectòria del qual ha estat emparada per una discogràfica tan clàssica com Deutsche Grammophon, s’endinsa progressivament en la suggestió d’atmosferes vitals, en el lletreig d’estats d’ànim que l’oient reconeix com a propis. És un mèrit inqüestionable, saber suscitar aquestes emocions, posat en pràctica així mateix des de la seva faceta de compositor de bandes sonores (per a pel·lícules tan transcendents com Arrival, de Dennis Villeneuve, o Mother, de Daren Aronofsky). En el concert de l’Auditori presentarà la seva obra Orphée, d’un minimalisme colpidor, no precisament renyit amb l’expressivitat.

L’ELISIR D'AMORE

Liceu, del 7 al 28 de gener

La lleugeresa de la trama de L’elisir d’amore de Gaetano Donizetti, òpera que va compondre a una velocitat poc freqüent, es beneficia d’una posada en escena molt adequada.

Mario Gas propicia la llibertat de moviments dels cantants, en aquesta comèdia d’embolics induïts, que és un avançament esqueixat del filtre popularitzat per Wagner dècades després en el seu Tristan und Isolde (òpera, per cert, recentment programada al Liceu amb un èxit eixordador). Aquest altre costat de la mateixa realitat narra el dia a dia d’éssers humans escassament comparables a déus, que discorren amb els seus anhels i misèries, provant d’assumir o esmenar les seves frustracions. Una comèdia per riure’s de tot –també d’un mateix– i gaudir amb l’eloqüència melòdica de Donizzetti.

YUJA WANG & CHAMBER ORCHESTRA OF EUROPE

L'auditori, 20 de gener

El virtuosisme extrem de Yuja Wang s’enfronta a peces que, a banda de tècnica, requereixen una intensa atenció als temps del fraseig (Andante spianato i Grande polonesa brillante, de Chopin)

Així com una complicitat en la interacció amb l’orquestra, que certament erigeix el piano en protagonista, com és el cas de l’enorme Concert núm. 1, op. 15, de Beethoven. Internacionalment admirada, la pianista xinesa s’acompanya de la Chamber Orchestra of Europe, que ha estat dirigida per alguns dels mestres més eminents de les últimes dècades, entre els quals Claudio Abbado o Nikolaus Harnoncourt. El format reduït del conjunt, la seva flexibilitat i precisió, permetrà atacar una partitura tan dinàmica i inspirada com la que Mendelssohn va compondre pensant en El somni d’una nit d’estiu de Shakespeare. Música i màgia a doll, en un concert que no deixarà indiferent el públic.

GUSTAVO DUDAMEL I LA FILHARMÒNICA DE VIENA

L'Auditori, 14 de gener

La Filharmònica de Viena és un dels pocs conjunts que no necessiten cap mena de presentació.

A la trajectòria, reconeixement i qualitat de les seves interpretacions, hem d’afegir en la present ocasió el lideratge de Gustavo Dudamel, director apassionat i comunicatiu, amb un do especial per a les partitures de gran envergadura, aquells que semblen portar al límit els recursos de l’orquestra. Les obres programades a l’Auditori, el dramàtic adagi de la Desena Simfonia de Gustav Mahler i la Simfonia fantàstica d’Héctor Berlioz, s’avenen perfectament amb el seu tarannà musical. Una exhibició de creativitat sonora, que no s’ha de deixar passar. Sense por d’equivocar-nos, promet ser un dels millors concerts de la temporada musical.

< MES ANTERIOR

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

> 01 / 01 / 18

1917. PICASSO

Museu Picasso, fins al 28 de gener

De les diverses estades que va realitzar Picasso a Barcelona, la del 1917 té una rellevància especial, en la mesura que suposa un moment de transició. Ja no és el jove prodigi, sinó un pintor reconegut a París, al qual fan encàrrecs d’envergadura, com l’escenografia per als ballets de Diaghilev. El projecte el porta de tornada a la capital catalana al costat de la ballarina Olga Khokhlova, que acabaria sent la seva primera dona. El Museu Picasso de Barcelona ofereix fins al 28 de gener una documentada mostra de la seva producció de l’època. Alterna pintures cubistes (Blanquita Suárez) i altres de factura clàssica (Olga Khokhlova amb mantellina), així com obres en què es combinen ambdós estils, la qual cosa mostra la constant evolució i revisió crítica de la producció de Picasso.

JOAN PONÇ. DIÀBOLO

La Pedrera, fins al 4 de febrer

La transgressió del paradigma clàssic, de l’equilibri i la forma ben definida, s’acompanya en alguns creadors del segle XX d’una certa compulsió per la reproducció de la imatge.

A l’obra de Joan Ponç, membre destacat del grup Dau del Set, apreciem una evident explosió de la creativitat: el color es combina de manera més agressiva i les figures tendeixen a la desfiguració, fins i tot quan s’intueixen autoretrats. La revisitació crítica que sembla practicar l’artista, en forma de joc o amb tints dramàtics, permet explicar històries que incumbeixen a la humanitat de tots els temps. Això sí, té lloc des d’una intimitat ferotge, en què el creador s’exposa davant dels seus semblants.

SUMÈRIA I EL PARADIGMA MODERN

Fundació Miró, fins al 21 de gener

És sabut que alguns dels més rellevants creadors de les avantguardes van acudir a l’art ritual africà per inspirar-se i modelar les seves inquietuds més profundes, difícilment verbalitzables en el context de l’incipient segle XX.

Menys reconeguda és la influència de les obres procedents de Mesopotàmia, la zona del creixent fèrtil en què s’ubiquen els orígens de la civilització. Els materials reunits en la present exposició permeten establir un vincle entre les formes i proporcions de les escultures trobades a les excavacions arqueològiques i l’art de Moore, Miró o De Kooning, en què el figurativisme acaba sent transcendit.

AUGUSTE RODIN. LA PORTA DE L'INFERN

Fundació Mafre, fins al 28 de gener

L’obra que va obrir les portes de la fama a l’escultor més icònic de la modernitat, Auguste Rodin, pot ser contemplada fins a l’últim diumenge d’aquest mes a la Fundació Mapfre.

Inspirant-se en la Divina comèdia de Dante –a la seva secció més truculenta–, el projecte de La porta de l’infern és un catàleg de tortures i sofriments que són infligits als qui haurien portat en vida un comportament desencaminat. La humanitat tota sembla sotmesa a aquest destí fosc, que tanmateix ofereix una important dosi d’admiració i fins i tot plaer estètic a l’espectador. No en va els detalls brollen pertot, es mostren gairebé infinits els cossos humans, en aquest exercici cisellat de la matèria. El simbolisme de la porta, com a element disjuntiu, que separa i reuneix dos mons diferents, no deixa d’afectar l’ésser humà, fins i tot en una època com la nostra, en què la intercomunicació sembla una realitat natural. L’exposició compta a més amb una sèrie de materials (esbossos, fotografies, maquetes) que contextualitzen aquesta obra capital.

AGON. LA COMPETICIÓ A L'ANTIGA GRÈCIA

Caixaforum, fins al 18 de febrer

Una excel·lent idea, organitzar una exposició sobre els orígens de la civilització europea basada en una de les nocions més importants per a la mentalitat grega arcaica i clàssica.

Juntament amb la veneració del saber, l’anhel o la recerca de la veritat que es va anomenar “filosofia” en època de Plató, l’exercitació física era part essencial de la formació o paideia. Igual com s’exercia el debat públic, l’intercanvi oral d’idees a l’àgora a partir de la dialèctica, la rivalitat resultava fonamental quant al cos i a la competició. Com en la batalla, les proeses esportives permetien vincular els homes més prominents amb les divinitats. Peces procedents de la impressionant col·lecció del British Museum il·lustren com la cura de cos i ànima –i la seva posada a prova en l’esfera pública– són dues cares d’una cosmovisió que, amb variants epocals, perdura en l’actualitat.

< MES ANTERIOR

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural:

[mc4wp_checkbox]