Agenda cultural febrer Barcelona 2019

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 02 / 19 

QUARTET CASALS: BRAHMS PIANO QUINTET

L'Auditori, 9 de febrer

El nostre conjunt de cambra més conegut i apreciat internacionalment compta en aquesta ocasió amb un convidat de luxe, Alexander Melnikov, per interpretar el quintet amb piano de Brahms. En l'excel·lent sala de cambra de l'Auditori, que gaudeix d'una acústica molt acceptable, es podrà gaudir de l’antològica entesa entre aquests músics, un conjunt de solistes que funciona com un organisme viu, en diàlegs tan perfectes com aparentment espontanis. La seva capacitat incisiva, la profunditat i puresa dels seus atacs es plasmaran molt vehementment en el Quartet de corda núm. 1 en La menor, op. 7, obra d’equilibris endimoniats, que dialoga des de l'extrem més distant de l'espectre musical amb la tradició clàssica, amb la qual s'obrirà la vetllada.

Concretament, amb la interpretació del Quartet de corda en Do major, núm. 3, «L’ocell» op. 33 de Franz Joseph Haydn, mestre de mestres pel que fa a la composició de quartets. El quartet Casals ha enlluernat amb les seves versions de tots dos i, en aquest sentit, el concert es pot entendre com un imprescindible recorregut pels moments més memorables del gènere: des de finals del s. XVIII, en el regne encara de l'estil galant, al començament de s. XX, amb turbulències que semblen anticipar els successos per venir, passant per la intensitat emocional intel·ligentment decantada per Brahms, en la seva obra de 1864 (data propera al punt mig entre 1781 i 1909, dates de les altres composicions). Foto: Igor Cortadellas

Venezuela, d’Ohad Naharin

Mercat de les Flors, 21-24 de febrer

Un espectacle de dansa contemporània de gran intensitat és, en efecte, Veneçuela, de la Batsheva Dance Company. Coreografiat per Ohad Naharin, interpel·la l'espectador i d'alguna manera l’inclou en allò que esdevé davant seu.

Les contorsions són rítmicament familiars, però també estranyes, imprevistes malgrat la seva proximitat. Les intervencions dels ballarins poden mostrar un aspecte coral, però no veiem una massa sinó individualitats que conformen un teixit progressivament diferenciat. "Els ballarins exploren el diàleg i el conflicte entre el moviment i el contingut que representa", expliquen els organitzadors, matisant el seu compromís amb la reflexió que es desprèn de balls no merament sensuals: "el coreògraf va crear dues seccions de 40 minuts col·locades en juxtaposició. En aquest treball polifacètic i irresistible, Naharin vol que el públic participi de la llibertat d'elecció i del seu àmbit infinit de possibilitats, alhora que fa un comentari crític sobre tots nosaltres".

London Philharmonic Orchestra & Javier Perianes

Palau de la Música, 16 de febrer

No és només la presència d'un dels millors pianistes de la seva generació -el tacte exquisit amb què aborda les partitures més intricades i la seva privilegiada capacitat per desentranyar emocions amb subtilesa- allò que ens porta a recomanar el concert.

Doncs a més del protagonisme de Javier Perianes cal destacar l’actuació de la London Philharmonic, orquestra amb una història d'èxits difícil de comparar, fundada per Sir Thomas Beecham i que ha estat dirigida pels principals mestres, entre els quals Georg Solti, Bernard Haitink o, més recentment, Vladimir Jurowski. Al concert del Palau de la Música, el 16 de febrer, serà Juanjo Mena qui dirigeixi un programa a l’alçada de les expectatives. Un programa que presenta un atractiu equilibri entre complexitat tècnica, espectacularitat sonora i popularitat: el Tercer concert per a piano de Beethoven i una de les simfonies més importants de Mozart, que conforma el tríptic final junt amb la Simfonia núm. 40 en sol menor, universalment coneguda pel seu moviment inicial i amb l'última, fastuosa, anomenada “Júpiter”. La Simfonia núm. 39 en mi bemoll menor, Kv. 543, és rica tímbricament, sinó que el colorit orquestra avança a força d’apassionants contrastos rítmics, com en el pràcticament coetani Don Giovanni -estrenat a Praga l'any abans-, la qual cosa sembla precipitar Mozart fora de l'element pròpiament galant, orientant el seu gust en la direcció del vertiginós segle XIX. A l'Auditori de Madrid el pianista Javier Perianes interpretarà en els dies següents (en dues sessions, el dimarts 19 i dimecres 20) els cinc concerts de Beethoven, una gesta a tenir molt en compte per als que estiguin en disposició d'assistir-hi, si bé -admetem-ho- es trobarà a faltar la plenitud pre-beethoveniana del geni de Salzburg.

UNA NIT AMB EL REI SOL

Basílica de Sant Just i Sant Pastor, 5 de febrer

L'Església de Sant Just i Pastor, al nucli de la Barcelona gòtica, acull un excepcional esdeveniment musical. Juan de la Rubia farà sonar l'òrgan entre les parets i arcbotants del temple, a l'espai que obren voltes i arcs apuntats, ogives magistralment construïdes.

La música escollida es correspon a la de la cort de Louis XIX, el Rei Sol. Són per tant peces barroques, bellament intricades que seran contextualitzades mitjançant la paraula i amb un punt de lirisme per part del narrador Manuel Forcano. Es tracta d'una magnífica ocasió per gaudir dels emplaçaments que ofereix la ciutat en aquest inici del Festival de Música Antiga que organitza l'Auditori, enguany sota el nom Llums d'Antiga: “una cita que ens permetrà gaudir, del 5 al 16 de febrer, d’una intensa activitat musical en diferents esglésies i capelles de la ciutat de Barcelona. Dotze dies de màgia en escenaris històrics de la ciutat amb repertoris amagats que un dia van envoltar figures com Lluís XIV o Martí Luter”. Esdeveniments que comptaran amb artistes de reputació internacional i acreditada trajectòria (Jean Rondeau, Lina Tur, Kenneth Weiss), com en el cas de Juan de la Rubia. L'organista valencià ha interpretat amb la Freiburger Barockorkester en múltiples ocasions, i és admirat per la seva gestió dels temps i la plenitud del so que extreu dels instruments que toca, per molt diversos que puguin ser. Però també, fins i tot inclús més, el seu nom s'associa a la improvisació, la fascinant capacitat d'harmonitzar i articular discursos adequats a situacions tan canviants com les que es donen en l'acompanyament d'una pel·lícula muda (Nosferatu o Metropolis, per exemple), una tasca que va exercir al Palau de la Música i a altres ciutats d'Espanya amb gran èxit de crítica. També en el curs de la celebració del barroc francès aprofitarà l’oportunitat per meravellar amb la seva imaginació sonora.

L'ENIGMA DI LEA

Gran Teatre del Liceu, 9, 10, 12 i 13 de febrer

Benet Casablancas, segurament el compositor català més internacional dels nostres temps -una prestigiosa discogràfica va enregistrar recentment un compendi d'interessants peces de cambra- estrena la seva primera òpera al Gran Teatre del Liceu

L'enigma di Lea, amb text de Rafael Argullol, condensa la seva particular forma d'entendre la composició. Aliè a les modes, però sempre obert a l'experimentació i la influència de les arts, Casablancas es confirma novament com un humanista, preocupat per les circumstàncies en què els homes i dones despleguen les seves vides i passions, aquí il·lustrades a través d’una trama de regust mític. Es tracta d'una òpera completament inèdita -mai abans escoltada en públic¬- que gaudirà de la valenta escenificació de Carme Portacelli i la direcció de Josep Pons, mestre especialment familiaritzat amb les composicions de finals de XIX i contemporànies. A propòsit de la de Casablancas, els organitzadors escriuen: "portador de l'immortal, el personatge central esdevé objecte de vigilància de dos éssers monstruosos, garants de la moral contra un ésser lliure (...) en una peça que plasma l'ideal de fregar l'absolut com l'última de les utopies romàntiques".

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 02 / 19

Ramon Casas

Galeria Gothsland, fins al 28 de febrer

El valor de l'obra de Ramon Casas no deixa de créixer, i d'aquí que una galeria com la Gothsland, que -segons expliquen a la seva web- se centri "des de fa anys en la catalogació i autenticació de l'obra de Ramon Casas que es conserva en col·leccions privades". L'esmentada galeria, en ocasió dels seus 40 anys d’existència, ha preparat una interessant mostra d'obres d'art d'aquest bohemi, habitual en els cercles de la intel·lectualitat parisenca més outsider.

De fet, va freqüentar els mateixos indrets i amistats que algú tan cèlebre i celebrat (recentment, en una fantàstica exposició al Caixaforum) com Toulouse-Lautrec. Expliquen els organitzadors "Les seves línies ondulants, a l'oli o al carbonet, plenes d'elegància, són també les protagonistes d'aquesta exposició de nivell museístic... al costat d'una sorpresa en forma de Renault de 1902". Doncs no només s'ofereixen a la vista pintures d'aquest autor, sinó que per contextualitzar l'època i ambientar es mostren objectes tan idiosincràtics com venerats pels homes i dones de finals de segle XIX, que sense saber-ho estaven a punt de ser testimonis d'un seguit de canvis en termes de progrés tecnològic, maneres de vida i també destrucció.

El boom de la publicitat

Museu del Disseny, fins al 31 de març

Poc tenen en comú les tècniques de venda i comunicació actuals amb les de finals de segle XIX. I, no obstant això, coincideixen en la necessitat de mostrar el producte d'una manera atractiva, per despertar l'interès del consumidor potencial.

Perquè, malgrat les diferències en la difusió de missatges -relacionats amb valors epocals, no forçosament perpetuats- la realitat digital dels nostres modes de consum encara prioritza l'aspecte visual, com llavors. En aquest sentit, els "Reclams de llauna, “El boom de la publicitat. Reclams de llauna, cartró i rajola. 1890-1950", ordenats segons categories, suposen un recorregut fascinant. Més que la permanència o desaparició d'alguns dels productes -en detriment d'altres, populars a totes les èpoques- és destacable l'ús d'estils pictòrics summament dispars, des d'aquells amb models que semblen provenir d'espectacles de cabaret a dissenys de còmic, amb trets caricaturitzats. Allò que predomina en tots casos és el color, en col·laboració amb lemes que pretenen romandre fàcilment en la memòria. La pàgina web ensenya alguns dels ítems continguts, en suports contrastats inclús si apunten a la mateixa finalitat. S'explica, així, que "l’exposició fa un recorregut, des del final del segle XIX fins a mitjan segle XX, per la publicitat comercial gràfica dedicada especialment a la difusió de productes d’ús quotidià: alimentaris, vins i caves, farmacèutics, d’higiene i perfums, tabac, maquinària". I, continua: "cartells bidimensionals de llauna i cartró i, fins i tot peces tridimensionals de gran format en el cas del cartró, funcionaven com a reclam potent a l’entrada dels establiments, sovint amb figures retallades de mida real que esdevingueren icones populars del seu temps. La finalitat era propagar les qualitats i els avantatges dels productes, sobretot posant en relleu el nom del fabricant, que en un esforç per posicionar-se en el mercat començava a utilitzar el disseny per crear una imatge de marca atractiva".

Velázquez i el Segle d'Or

Caixaforum, fins al 3 de març

Últim mes per apreciar al Caixaforum el mestratge de Velázquez, admirat per generacions d'artistes i amants de l'art en èpoques diverses fins a l'actualitat. El mèrit de l'exposició "Velázquez i el segle d'or" rau en l'esforç de contextualització, un esforç que permet apreciar els seus vincles amb pintors de la península i de les regions de Flandes o Itàlia,

i també d'altres encara més llunyanes, com eren els territoris d'ultramar. Així, a més de les set meravelloses pintures de mestre sevillà, es poden gaudir de llenços de noms tan rellevants com Rubens, Tiziano, Ribera, Van Dyck, Brueghel el Vell, Zurbarán, entre d'altres. "Obres d'artistes internacionals -expliquen els organitzadors- contemporanis al pintor espanyol ordenades seguint un criteri expositiu temàtic que permet entendre millor l'originalitat de Velázquez com a narrador. Alhora, la mostra possibilita que a cada secció es barregin artistes de procedències diverses, de manera que es trenca, efectivament, la barrera de les escoles nacionals”.

Liberxina, Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971

MNAC, fins al 22 d'abril

“Liberxina. Pop i nous comportaments artístics, 1966-1971” és una de les exposicions més potents i contestatàries de l'actualitat, fins i tot si se centra en un tipus de pràctica artística de finals dels anys seixanta.

Iniciatives que van buscar la lliure plasmació de les inquietuds estètiques i sobretot morals, obrint-se a llenguatges fins llavors desconeguts a casa nostra, i que "compartien els ideals de renovació generacional i revolució que van esclatar en diversos nuclis internacionals". Amb mitjans contrastats, i des d’indrets en ocasions distants (alguns d'ells des de París) artistes com Francesc Artigau, Robert Llimós, l'Equip Crònica, Antoni Porta, Antoni Llena, Antoni Miralda, Jaume Xifra, Benet Rossell o Joan Rabascall conjuguen l'experimentació formal amb la crítica i la recreació estètica. Els organitzadors reflecteixen aquesta complexitat: "potser contradictori i efímer, l'art d'aquests anys mostra la connexió amb la modernitat internacional lligada als nous paradigmes de llibertat i revolució. Aquests artistes es mouen entre la militància política i l'individualisme hedonista, entre la reivindicació de la pintura figurativa i les noves pràctiques expandides o immaterials. Pacifisme, revolució sexual, crítica al capitalisme, exploració sense límits de la creativitat individual són alguns dels seus reptes fonamentals".

Tintín i la Lluna

CosmoCaixa, fins al 26 de maig

A punt de complir-se els 50 anys de l'arribada de l'home a la lluna, l'exposició que Cosmocaixa dedica a l'expedició il·lustrada per Hergé, amb Tintín com a protagonista, cobra tot el sentit del món.

Difícilment trobarem una millor manera d'animar als més joves a la descoberta del significat de l'expedició exitosament dirigida l'estiu de 1969 per Neil Armstrong, a bord de l'Apolo XI. L’aventura d'Hergé, realitzada gairebé vint anys abans, prossegueix el camí d'altres creadors, que s'havien deixat portar per la fantasia per projectar i descriure aquella vivència extraterrestre, en la superfície del satèl·lit més proper i familiar -Jules Verne o H. G- Wells en el camp de la literatura, Georges Méliès de forma pionera, el 1902, en l'àmbit del cinema- plasmant amb mitjans tecnològics l'èxit de la ciència en un context d’admiració i fe en el progrés. Hergé mostra una gran inspiració en el moment de dibuixar la terra predominantment blava (cosa que ni tan sols el perfeccionista Stanley Kubrick havia realitzat en la seva pel·lícula 2001. Una odissea de l’espai, ja que les primeres fotos des de la lluna, que la mostraven semblant a la del còmic, arribarien a finals de 1968, un cop realitzada la seva pel·lícula, en què s'entreveu blanquinosa). Junt amb les icòniques màquines i personatges de la saga de Tintín, a Cosmocaixa el visitant pot delectar-se amb la presència de matèria autènticament portada de la lluna, vestits espacials veritables o fins i tot una reproducció del mòdul lunar, a més de fotografies menys conegudes que les que majoritàriament tenim presents. Tot plegat, una sumptuosa il·lustració de la mà de la ciència, que presenta contrastos i algunes similituds amb les vinyetes d'Hergé. Culminació d'una experiència tan immersiva, que conjuga fantasia i investigació científica, és la possibilitat d'experimentar unes condicions de gravetat semblants a les dels astronautes, amb una màquina proveïda d'arnesos que deixa en suspensió el petit (o gran) aventurer. La passió pel descobriment d'altres mons i la millora de l'actual s'entén, arran de la visita, com un dels objectius prioritaris de la ciència, exercint-la funció pedagògica també des de l'entreteniment.

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: