Agenda cultural abril Barcelona 2019

AGENDA CULTURAL
per JACOBO ZABALO

Una selecció mensual de concerts,
arts escèniques i exposicions.

MÚSICA I 
ARTS ESCÈNIQUES

MÚSICA I ARTS ESCÈNIQUES

 01 / 04 / 19 

Ballet de l'Opéra de Lyon

Gran Teatre del Liceu, del 25 al 28 d'abril

Un mes d’abril intens al Gran Teatre del Liceu, que inclou un concert barroc molt recomanable, per Le concert d’Astrée, l’escenificació de l’òpera ‘La Gioconda’ de Ponchieli -protagonitzada per la soprano Iréne Theorin, estimadíssima pel públic barceloní- i cinc funcions en que el Ballet de l’opéra de Lyon ens farà gaudir amb les belles coreografies de Jiri Kylian. “Llegenda viva de la dansa contemporània”, les seves coreografies assoleixen -segons els organitzadors- “un equilibri entre el modern i el clàssic, en un programa arriscat i molt suggeridor a escala musical. Des de Heinrich Biber fins a Philip Glass, passant per Alessandro Marcello, Antonio Vivaldi, Wolfgang Amadeus Mozart o Johann Sebastian Bach, entre altres, el plantejament de Kylián parteix de la racionalitat de l’exercici físic del cos i s’endinsa en l’element espiritual de la figura humana en moviment”.

DESPERATE LOVERS

Gran Teatre del Liceu,6 d'abril

El mes d'abril, abundant en contrastos ambientals, sembla propici per al colorit i la dramatúrgia de Friedrich Händel.

Inevitablement recomanem un segon esdeveniment protagonitzat per aquest compositor, un concert que l'atractiu títol -‘Desperate Lovers’- connota afectivament. Es tracta d'una suggestiva selecció d'àries de les òperes en què el sentiment amorós més exacerbat -la fusió dels amants o l'abandonament i la traïció, difícilment suportables- ocupen el primer pla. Però no només per temàtica i pel reconeixement de l'artífex alemany -nacionalitzat anglès, posteriorment- resulta ressenyable l'esdeveniment. Els intèrprets en l'ocasió són Le Concert d'Astrée, un conjunt especialitzat en el Barroc, que ha gravat amb èxit una multitud d'obres i rebut diversos premis al llarg de la seva carrera, iniciada l’any 2000 per iniciativa d’Emmanuelle Haïm, actual directora. La soprano convidada tampoc necessita presentació: Sandrine Piau, d'impecable afinació, és una de les majors especialistes en música del segle XVIII. En aquesta relectura apassionada dels amors impossibles l'acompanyarà el contratenor Tim Mead.

EL AMOR BRUJO. PABLO HERAS-CASADO & MAHLER CHAMBER ORCHESTRA

L'Auditori, 10 d'abril

L'agenda de Pablo Heras-Casado ha de cremar, no en va es tracta d'un dels directors de moda. Actuacions en

els principals escenaris europeus, i fins i tot en altres continents, al capdavant d'orquestres centenàries i/o de primeríssim nivell, ho acrediten. Recentment ha estat convidat per orquestres com les Filharmòniques de Berlín, Viena, Nova York i Los Angeles o la London Symphony Orchestra, exercint, a més, de col·laborador habitual de la Freiburger Barockorchester i la Münchner Philarmoniker. Suposa una veritable sort, en aquest sentit, poder-ho gaudir a la ciutat de Barcelona dirigint a un conjunt de la qualitat de la Mahler Chamber Orquestra. Més que un conjunt de cambra es tracta d'una nombrosa i potent agrupació de solistes, màximament compromesos amb la tasca interpretativa. El repertori, de marcat caràcter folklòric -Falla i Stravinsky: El amor brujo, El sombrero de tres picos, o Petrushka- incorpora l'experimentació i, en suma, la recerca d'una expressivitat trencadora, que les avantguardes desenvoluparan durant les primeres dècades del segle XX. Com ens explicava Heras-Casado al costat de Javier Perianes aquí, no és contradictori l'esforç per rescatar de les fonts populars melodies per captar la seva essència i reconstruir-la de forma nova, com -a tall d’exemple- faria el cubisme.

'Semele' de Händel

Palau de la Música, 24 d'abril

John-Eliot Gardiner és un dels directors fonamentals per entendre la vigència de les partitures clàssiques. La seva manera de rellegir les obres de compositors barrocs

com Händel o romàntics com Brahms es basa en l'estudi musicològic en la consciència dels modes interpretatius de l'època de creació, però sense perdre mai de vista un aspecte tan fonamental com l'expressivitat. Gardiner interpel·la l'oient, les seves versions són dinàmiques, apassionades, compromeses. En suma, exemptes de tota forma d'asèpsia o conservadorisme. Aquesta mena d'autenticitat impacta i contagia inevitablement l'auditori, que en ocasions fins i tot ha optat per saltar-se el decòrum i trencar a aplaudiments entre moviments. En el present mes no es tracta d'una peça simfònica, la que ens ofereix el mestre britànic, sinó ‘Semele’, una de les obres més complexes i lluminoses de totes compondre Georg Friedrich Händel. Els organitzadors de l'esdeveniment no dubten a llançar una pregunta pertinent, que busca despertar l'interès: "Drama musical o oratori en tres parts? Basat en les Metamorfosis d'Ovidi i estrenat en Quaresma, va representar un escàndol per l'aparició d'una relació adúltera en escena. Inclou números corals molt importants, així com una infinitat d'àries de gran bellesa ".

RUFUS WAINWRIGHT

Gran Teatre del Liceu, 9 d'abril

Carismàtic i polifacètic com a músic, autor dels seus temes i subtils orquestracions, Rufus Wainwright és molt més que una veu. El concert presentat sota el títol

‘All these poses’ emmarcat en el Suite Festival, se celebrarà en un escenari absolutament apropiat, com el Gran Teatre del Liceu, on passarà revista a alguns dels temes que l’han encimbellat. Els organitzadors recorden alguns dels seus mèrits més representatius, com l'haver gravat 8 àlbums d'estudi i tres en viu, a més d'haver estat nominat l’any 2006 als Premis Grammy pel seu disc Rufus Does Judy i haver guanyat “per la seva contribució a l'àlbum Tony Bennett Celebrates 90 en la categoria de millor àlbum vocal popular tradicional”.

EL JARDÍN DE LOS CEREZOS

TNC, del 10 al 21 d'abril

La ironia esmolada es percep a ‘El jardí dels cirerers’ sense dissimular la proximitat amb l'histrionisme. La versió (en castellà) del Centro Dramático Nacional sembla jugar la carta de la popularitat dels actors -Carmen Machi al capdavant- però en un sentit

invers: la seva presència en l'imaginari popular, que potser en algun sentit pogués funcionar com a reclam, en realitat col·labora amb l'essència dramàtica de la trama, traslladada en clau aparentment lleugera. L'adaptació i direcció d'Ernesto Caballero accentua el caràcter mai del tot naïf, amb maquetes en escena i una explicitació d’allò teatral, que fa que la trama sigui oscil·li entre el realisme i l’al·legoria. No en va, recorden, els organitzadors, "Txèkhov va escriure aquesta «comèdia» poc abans de la revolució russa de 1905, la qual preludiaria les profundes transformacions del país amb la fi del tsarisme. L’obra retrata el declivi de l’aristocràcia i la pèrdua dels antics privilegis, davant la irrupció d’unes noves forces socials que es mostraran alienes a uns valors tradicionals en evident procés de desaparició".

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

EXPOSICIONS

EXPOSICIONS

 01 / 04 / 19

Jaume Plensa

MACBA, fins al 22 d'abril

Últimes setmanes per gaudir amb l'exposició de Jaume Plensa al Macba, sens dubte una de les més importants durant el 2019 a la ciutat de Barcelona. Escultor internacionalment reconegut i guardonat amb importants premis, la seva obra evidencia una amplitud d'influències culturals i interessos antropològics, de disciplines -filosofia, música, religió- posades al servei del coneixement de l'ésser humà. "El seu objectiu no és construir objectes -expliquen des del Macba- sinó desenvolupar relacions i incloure'ns a tots en elles". L'exposició, comissariada per Ferran Barenblit, inclou obres de diverses èpoques, des dels anys 80 a l'actualitat. La sàvia ubicació de les mateixes dóna a entendre l'amplitud de la mirada de Plensa, que no es conforma amb la representació de la figura ni tampoc es recrea en la seva completa desaparició.

La tensió dialèctica, element fonamental del seu art, dóna peu a la reflexió: l'espectador, al qual s'allunya de solucions definitives, es troba convidat a definir el seu propi lloc a partir de l'obra i amb relació a si mateix. Plensa ha explicat que "l'escultura és una manera extraordinària de plantejar preguntes" i que, gràcies al dubte, a la formulació d'interrogants, l'ésser humà avança. No són enigmes, pròpiament, allò que planteja la seva obra -perquè no tenen una resposta concreta, prefigurada- però sí confrontacions amb el potencial de significació que cada persona atresora.

The Meet Vincent van Gogh Experience

Port Vell, fins al 2 de juny

Sota l'epígraf "una experiència immersiva que et farà entrar a la vida de Van Gogh" s'oferereix un espectacle -més que una exposició, pròpiament dita- en què el visitant és confrontat interactivament amb algunes de les seves obres més icòniques.

L'artista que va vendre entre un i ningun quadre en vida -segons els especialistes- ha transcendit com un dels pares d'una nova manera de pintar, allunyant-se de la reproducció de la realitat externa; ja sigui literal i nua, com la del realisme , captada en la seva fluctuació, com la de l'impressionisme, o a partir d'al·lusions críptiques i claus internes, com la del simbolisme. Els tres moviments s'havien separat amb escàndol de l'Acadèmia, i Van Gogh encara es separa d'ells: completament aliè als grans circuits de l'art, sense reconeixements i amb prou feines amics, i per descomptat sense diners (ni tan sols per comprar pintura, les cartes al seu germà Theo testifiquen també aquests detalls vergonyosos, d'acord amb la seva fama pòstuma). Ironies de la vida, aquest artista es convertiria en una influència cabdal per a l'art del XX i una icona pop, fins al punt d'oferir-se l'experiència de viure de prop la seva vida en la nostra era de l'espectacle. Absolutament reconeixible pel seu traç i la seva paleta de colors, per la vistositat dels seus llenços, i la matèria que els componen, dóna peu a recreacions previsiblement reeixides, com "The Meet Vincent Van Gogh Experience", exposició oficial creada pels experts del Museu Van Gogh. "Podràs gaudir -expliquen els organitzadors- d'escenes multisensorials, sets que recreen les obres del pintor, narracions intrigants, i també podràs veure els detalls dels seus quadres a través d'un microscopi especial. El visitant podrà tocar amb les seves pròpies mans les reproduccions de les obres d'art originals, el traç de les pinzellades, i contemplarà a través de projeccions a escala real, fotografies, fragments de vídeo, reproduccions detallades, animacions multimèdia interactives i aplicacions, decorats teatrals , fragments audiovisuals i cites extretes de més de 800 cartes".

Carme Ruscalleda: tradició i avantguarda

Palau Robert, fins al 29 de setembre

Carme Ruscalleda és la cuinera amb més estrelles Michelin del món durant l'última dècada, havent-ne acumulat 7.

El Palau Robert, després de dedicar exposicions a Ferran Adrià (2012) i als Germans Roca (2017), ofereix una mostra de gran interès centrada en ella. Com s'explica, "l’exposició dona a conèixer les dades més rellevants de la trajectòria de la cuinera en una detallada cronologia que comprèn la tasca portada a terme als restaurants Sant Pau de Sant Pol i Tòquio i Moments de Barcelona, i s’acompanya d’un muntatge audiovisual sobre la cuina del restaurant de Sant Pol, un espai amb 16 metres de façana davant el Jardí amb vistes al mar”. En una altra secció, l’exposició il·lustra el procés creatiu de la cuina de Carme Ruscalleda, descrivint de forma raonada els plats i menús.

Cualladó essencial

La Pedrera, fins al 30 de juny

Molts dels millors fotògrafs del passat segle han estat autodidactes, individus apassionats pel descobriment de les possibilitats de la reproducció i fixació de la realitat en paper, d'una manera eminentment pràctica i per tant sense formació teòrica de cap tipus.

És el cas de Gabriel Cualladó, qui passa per ser un dels renovadors de la fotografia de la postguerra, humanitzant de manera sòbria però contundent un paisatge sovint desolador, aproximant-se amb discreció a la intimitat de les relacions humanes. “No triava temes transcendents, ni les persones a qui retratava van ser cèlebres. Les escenes captades per la seva càmera són senzilles, desproveïdes d'artifici. La seva atenció es va centrar sobre el que li resultava més proper: la família, els amics i els territoris freqüentats en el seu dia a dia, en què anava trobant la poesia”, expliquen els organitzadors. Lluny d'imposar la seva mirada, deixava que aquesta s’acomodés a la realitat, per captar amb la seva Leica allò més cridaner de la seva especificitat. De fet, ell mateix va afirmar "No intervinc en l'actitud dels subjectes que fotografio. És més aviat al revés: és «la seva» actitud allò que em dóna la clau de si la imatge m'interessa o no".

Kao dolent Vode na dlanu

Fabra i Coats, fins al 28 d'abril

La Fabra i Coats acull iniciatives artístiques que no es conformen amb l'exhibició d'obres, sinó que incorporen tallers i xerrades per part dels creadors, per informar i encomanar l'entusiasme pel descobriment i formulació de nous llenguatges.

En aquest cas és la barcelonina Mireia Sallarès la qual, amb el seu projecte Kao dolent Vode na dlanu (Com una mica d'aigua al palmell de la mà), realitzat a Sèrbia, proposa una reflexió global sobre l'amor, i les diferents pautes que les nostres societats silenciosament -o no tant- inculquen. En la descripció del projecte es llancen una sèrie de preguntes de difícil solució: "Què pensament amorós hem incorporat, qui l'explota i qui abusa d'ell? Quines desigualtats genera, quina falta de reconeixement arrossega?". A tall de resposta, s'entona una forma responsabilitat plural, il·lustrada mitjançant imatges exemptes de tota complaença: "per tot això, aquest amor escombraries és avui un amor que cal reciclar, descolonitzar, reencarnar, i del qual només podem fer-nos càrrec col·lectivament" .

MES SEGÜENT >

< MES ANTERIOR  MES SEGÜENT >

Sigues el primer en rebre les novetats de l'agenda cultural: