Soldats alemanys arrestant jueus durant l'aixecament del Gueto de Varsòvia (maig de 1943)

1918-1943: 25 anys canvien la història de Polònia

L’any 2018 es commemora a Polònia el centenari de la recuperació de la independència l’any 1918, com també el setanta-cinc aniversari de la revolta del Gueto de Varsòvia el 1943. És un quart de segle que ens permet entendre la Polònia i l’Europa actual perquè una bona part dels problemes de la Unió Europea provenen dels desconeixement mutu entre els seus membres

E

nguany Polònia commemora el centenari de la recuperació de la independència l’any 1918, com també el setanta-cinc aniversari de la revolta del Gueto de Varsòvia el 1943; els vint-i-cinc anys compresos entre les dues dates representen un quart de segle, sense el qual no sols no es possible entendre la Polònia actual: tampoc l’Europa actual. El 7 d’octubre del 1918, el Consell de Regència polonès declara la independència del país. Les fronteres de la nova Polònia trigaren uns anys a ser consolidades a causa del conflicte de l’Alta Silèsia, però, sobretot, a causa de la guerra amb la Rússia soviètica —1919-1921—, resolta pel Tractat de Riga, que restablí l’antiga frontera oriental polonesa. Així, doncs, amb la recuperació de la sobirania i la consolidació del territori, es posava fi a gairebé cent cinquanta anys de partició de Polònia per Rússia i els imperis centrals: Àustria i Prussià; un segle i mig jalonat per revoltes no reeixides —en destaquen les de 1794, 1830 i 1863—, la qual cosa no aconseguí d’extingir el sentiment dels polonesos d’un i altre canto de pertinença a una mateixa nació.

Soldats alemanys arrestant jueus durant l’aixecament del Gueto de Varsòvia (maig de 1943)

El 19 d’abril de 1943, pel seu cantó, esclata la revolta del Gueto de Varsòvia, el perímetre, clos per un mur, on els alemanys confinaren els jueus de Varsòvia —450.000 persones—, per al seu enviament progressiu al camp d’extermini de Treblinka. Reduïda la població inicial del Gueto en un 80%, els darrers habitants s’organitzaren i s’enfrontaren als alemanys. Fou una acció desesperada, condemnada al fracàs; una manifestació de protesta contra el tractament inhuma, que fou brutalment aixafada.

A l’inici de la Gran Guerra, el 1914, molts polonesos comprengueren que l’enfrontament entre Rússia i els imperis centrals era una oportunitat per recuperar la independència de Polònia. Els uns sostenien que la via per aconseguir-ho passava per donar suport a Rússia, cas de l’interessant poeta i dramaturg Tadeusz Miciński, ferm defensor del paneslavisme, qui, al relat del 1911 Els roures de Txernòbil, evoca la revolta polonesa del 1863 i es declara partidari d’una aliança espiritual entre polonesos i russos. D’altres, però, opinaven que la independència nomes s’obtindria formant tropes que alliberessin el país davant l’ensulsiada tant de Rússia com dels imperis centrals —com, de fet, va passar—, cas, aquest, del pintor i arquitecte Stanisław Witkiewicz.

El restabliment de la independència i el desenvolupament d’un estat modern, amb una diversitat de minories i de confessions, sota el guiatge de l’artífex de l’èxit, el primer mariscal de Polònia i president de la Republicà, Jozef Piłsudski (1867-1935), dona pas a una etapa de bonança per a les comunitats jueves, que, sota la protecció del mariscal, iniciaren un procés d’integració a la societat polonesa.

Durant la Segona Guerra Mundial, gran part de l’elit polonesa, comptant- hi els jueus —“car els jueus també eren polonesos”, com ens recorda el poeta Adam Zagajewski—, fou assassinada, be pels alemanys be pels soviètics. L’experiència terrible de l’ultima guerra posa damunt la taula la qüestió d’Adorno sobre el sentit de la poesia després d’Auschwitz i fa empal·lidir el projecte de pensadors com Miciński, d’una entesa entre els pobles polonès i rus sobre la base de l’Evangeli comú. El segle XX ha estat el segle de la mecanització, de les ideologies i de l’anihilament intel·lectual i físic massius; el segle que orienta les consciencies dels europeus vers un pensament mes cínic i materialista; el segle, en fi, del triomf de la mediocritat. Es per això que les dues dates, que enguany Polònia commemora, xoquen —en aparença— estrepitosament. Car, si ens traslladem al 1918, els ideals dels homes de llavors, hereus del segle XIX, ens semblen irreconciliables amb l’aclaparadora experiència de la Segona Guerra Mundial i posterior.

El projecte de Gorbatxov i de Kohl d’una “casa comuna europea”, sota la forma d’una unió d’estats amb una relació privilegiada amb Rússia, no passa avui per les millors hores i son, justament, els membres mes recents de la Unió Europea els mes sospitosos d’euro escepticisme als ulls de les societats de l’Europa occidental. L’historiador txec Jan Klima manté, però, en una entrevista recent, que “la Unió Europea es preocupa per aquests països, perquè no els coneix; tanmateix, son aquests països els primers interessats que la UE funcioni”. I rebla: “els canvis en els equilibris de poder van conformant un ordre mundial que te el correlat en les histories que cada país mes tard considerarà com a nacionals, però que, al capdavall, son el producte de lògiques que escapen al seu control”. En efecte, bona part dels problemes de la Unió Europea rau en el desconeixement mutu entre els seus membres, com també en l’intent debades d’explicar fets en clau local inabastables. El doble aniversari que enguany hom commemora a Polònia es una bona ocasió per reflexionar sobre la possibilitat —mes aviat la necessitat!— d’arribar, malgrat tot, a una entesa.

Tropes alemanyes al carrer durant la crema del Gueto (abril de 1943), autor desconegut